dilluns, 21 de juny del 2010

Estudiar disseny al nostre país 2

Fa un any i mig vaig escriure un article reflexionant sobre la situació –preocupant en aquell moment, al menys per mi- dels estudis de disseny. S’acostava la implantació del Pla de Bolonya i no percebia el panorama futur gens engrescador: estaven a punt de retallar el nombre de carreres, i algunes amb bona salut com les telecomunicacions estaven a punt d’ésser eliminades.
Havent passat aquest temps haig de dir que m’equivocava de bat a bat: Bolonya s’ha aplicat amb una certa flexibilitat i criteri, i de la reducció prevista del nombre de carreres s’ha passat a una ampliació que ha permès homologar el grau en disseny a un bon nombre d’universitats de l’Estat. Conec les crítiques que s’han fet al Pla de Bolonya i en part les comparteixo, però en aquest aspecte concret no puc estar més agradablement sorprès.
El futur a partir d’ara pinta molt i molt interessant. Per primera vegada al nostre país tenim uns estudis oficials de grau de disseny i equiparem la nostra professió al menys a nivell acadèmic a l’arquitectura, l’enginyeria, la filosofia o les matemàtiques. Vull pensar que a aquesta homologació vindrà acompanyada d’una progressiva acceptació social de la professió de dissenyador com a tal, amb un més gran reconeixement de la nostra tasca.
A més això farà possible que els estudiants que vulguin fer un doctorat i investigar en disseny ho puguin fer sense venir necessàriament de les Belles Arts, la Filosofia o la Història de l’Art, sent a partir d’ara directament titulats de Grau en Disseny els que poden continuar estudiant i investigant aquesta disciplina.
A Catalunya la gran majoria d’escoles de disseny han homologat o estan en procés d’homologació d’aquest grau, i imparteixen o impartiran de forma imminent els estudis de disseny de forma reglada segons Bolonya. Les que no han iniciat aquest procés crec que fan tard i que perdran competitivitat.
Fins aquí tot sembla fantàstic i perfecte, però com sempre tot té la seva part fosca. Sense dubtar de la gran qualitat de les escoles de disseny privades existents a Catalunya, demostrada amb anys i anys d’experiència formant dissenyadors de reconegut prestigi, em sorprèn que cap universitat pública hagi plantejat una alternativa pública que permeti estudiar disseny a joves que no tinguin el poder adquisitiu necessari per matricular-se a les privades, i que comporten que estudiar disseny sigui difícilment accessible pels estudiants d’origen més humil. Desconec el procés per implantar uns nous estudis dins d’una estructura universitària, però estic convençut que si algun ens es decidís a ofertar-los obtindria un bon nombre d’alumnes fàcilment, ja que la demanda d’aquests estudis està fora de tot dubte. 
Aquest és un dels problemes que trobo, l’altre va per una altra banda. Sorprenentment una de les coses que el Pla de Bolonya no ha deixat clares –no m’entra al cap com es pot crear un pla que capgiri els estudis universitaris de dalt a baix i que no ho hagi tingut en compte- és el que passa amb els estudiants que han finalitzat els seus estudis abans que s’implanti el Pla. Parlant concretament dels dissenyadors aquests tenen estudis fins ara no reglats, de manera que els ja titulats es queden dins d’un buit legal intolerable. La solució més raonable és l’homologació automàtica dels seus títols –o amb un petit mòdul d’unes poques assignatures que afegeixi les matèries que calguin per completar els seus estudis- ja que ningú té la culpa d’haver nascut als setanta o als vuitanta per haver de competir en desavantatge respecte els més joves.
A més, molts d’aquests professionals titulats des de ja fa anys són actualment professors dels més joves, tenint la situació paradoxal que els professors no tenen el títol necessari legal per tal d’impartir uns estudis de grau, però no per mandra, sinó perquè el títol no existia, mentre que els seus alumnes l’estan estudiant i sí que l’obtindran. La sola situació –real, no és un malson, ja que s’està donant ara mateix- de que les escoles de disseny contractin professionals graduats d’altres disciplines per tal de que puguin donar classes als estudis de grau mentre fan fora els professors de disseny de tota la vida –alguns d’ells boníssims- em sembla d’un surrealisme intolerable.
Un cop s’ha acomplert el més difícil que és l’homologació, cal no relaxar-se gaire perquè hi ha temes importants per resoldre i molta feina per fer.

dijous, 11 de febrer del 2010

Juli Capella


El passat dia 2 de Febrer vam poder escoltar aquesta entrevista del Matí de Catalunya Ràdio a l'arquitecte i dissenyador Juli Capella.

http://www.catradio.cat/reproductor/audio.htm?ID=411553 (copieu i enganxeu al vostre navegador)

Sense tenir en compte la seva obra, eminentment arquitectònica, personalment el considero com un dels millors divulgadors del disseny del nostre país. A l'entrevista introdueix conceptes interessants per als no-dissenyadors: què és el disseny, quina funció té, quin criteri es pot fer servir per saber si un objecte està ben dissenyat o no... està clar que és el debat de sempre, però cal veure si a força de repetir-lo algun dia el gran públic comprèn definitivament el significat real del concepte "disseny". Queda una dura feina per endavant...

Penjant aquesta petita recomanació vui encetar un nou període d'articles del blog M'agrada Panton, amb la idea de renovar-lo amb periodicitat. Espero trobar-vos per aquí de tant en tant!

dijous, 15 de gener del 2009

Divagacions sobre la crisi

Davant la psicosi generalitzada que hi ha respecte la crisi econòmica i tenint present que segons diuen els experts el més difícil està encara per arribar, m'agradaria comentar una mica la situació de món del disseny i la societat davant aquesta difícil conjuntura.
Avui en dia la gran majoria de les empreses estan retallant despesses, ja sigui per obligació o per prevenció -estant més estesa la segona opció que la primera, tot i que en alguns sectors la situació sí és realment preocupant-, i aquest fet ens afecta a tots d'una manera o una altra. Evidentment també afecta al disseny, ja que moltes vegades la gent l'entén com a no indispensable. D'aquesta manera s'opta per anul·lar, retardar o retallar els projectes de disseny, projectes que de vegades havien estat ja contractats o fins i tot començats. Aquesta resposta és en part comprensible i en certa manera pot ser la més fàcil, però pensem que també és poden veure les coses des d'un altre punt de vista, des del punt de vista contrari per ser més exactes.
Potser un moment difícil com l'actual reclama més iniciativa, una empenta extra, valentia. Invertir en disseny per tal d'aconseguir un valor afegit com a empresa, un valor que permeti separar-se i destacar de la competència i potenciar molt millor la identitat corporativa és un camí valent que reportarà beneficis. Ara és el moment d'apostar per la comunicació, la innovació i la creativitat a tots els nivells per donar-li la volta a tota la situació que s'ha creat i aconseguir millors resultats de futur. Ja se sap que sovint en situacions complicades és quan surten les millors idees.
Tenint en compte que davant les situacions difícils només sobreviuen els més forts, s'ha d'apostar i arriscar per sortir-ne reforçats.
I s'ha de dir que en aquests moments la gent ho està fent molt menys -només cal veure l'exemple dels bancs, que han rebut molts diners dels estats per tal de reiniciar el crèdit i fer avançar així la despesa i segueixen sense obrir la caixa-, cosa que se'ns dubte provocarà que qui ho faci ara té moltes més possibilitats de distanciar-se de la competència. En general es pot dir que vivim en una societat apàtica i força acomodada, i precisament per això valors com l'empenta, la creativitat i la validesa seran cada cop més els que faran decantar la balança a favor nostre, generant beneficis si no immediats, sí a mig termini. D'aquesta manera, els "no-vàlids" desapareixeran i els vàlids sortiran reforçats, obtenint d'aquesta manera una millora qualitativa i quantitativa dels resultats de cara al futur. Tot plegat pura sel·lecció natural.
És evident que la crisi afecta de manera diversa als diferents sectors de la societat, i que tot i que hi hagi alguns que puguin tenir molt bon resultats o que no els afecti tant d'aprop, està clar que aquesta crisi econòmica generarà canvis –profunds o no el temps ho dirà- nous costums i noves maneres de fer. El disseny, com a qualsevol altra disciplina humanística ho està reflexant des de ja mateix, i de manera indirecta evolucionarà i cercarà noves vies de desenvolupament.
Dit d'una altra forma el disseny canviarà de forma paral·lela a la societat, i d'aquí a uns anys, amb perspectiva, resultarà força interessant veure de quina manera ho ha fet. En època de canvis el disseny és sens dubte una bona eina per adaptar-se a ells, estem segurs de que la inversió valdrà la pena.

dijous, 30 d’octubre del 2008

Creativitat al poder


A l'anterior article comentàvem com el minimalisme havia estat un dels punts de partida d'aquest corrent tan vigent avui dia que acosta l'art i el disseny de producte. En aquest volem incidir en un altre possible antecedent però de preceptes totalment oposats, que s'inicia a Itàlia l'any 1980: el moviment Memphis. L'onze de setembre d'aquell any el reconegut arquitecte i dissenyador Etore Sotssass organitzava una reunió amb d'altres dissenyadors famosos per formar un equip que treballés en una direcció comuna. L'equip rebé el nom de Memphis, després que la cançó de Bob Dylan "Stuck Inside of Mobile with the Memphis Blues Again" sonés unes quantes vegades durant aquella tarda.
El moviment era una reacció als dissenys moderns de l'època "Post-Bauhaus", i el color i el sentit de l'humor eren alguns dels seus trets principals. S'inspirava en moviments anteriors com l'Art Decó i el Pop Art, el Kistch i el Futurisme, i els seus preceptes estaven clarament contraposats als de l'anomenat "
good design" d'origen alemany, ja que intentava desenvolupar una nova i creativa aproximació al disseny, molt més lliure i individualista.
Michele de Lucchi, Matteo Thun, Javier Mariscal o Marco Zanini són alguns dels personatges que van col·laborar amb més o menys freqüència dins Memphis, i el resultat de les seves peces va ser fortament aclamat a la fira internacional del moble de Milà, la més important del sector. La prova de la seva categoria com a creatius és la qualitat dels objectes que van dissenyar després del seu pas per Memphis, sens dubte elevadíssima. Avui dia molts dels objectes de Memphis, de producció artesanal, es venen a les millors galeries d'art per autèntiques fortunes i formen part de les millors col·leccions de disseny del món.
Els seus dissenys fugen del precepte "disseny per a tots" del moviment modern (lema en certa manera utòpic). Hem de dir, però, que és innegable l'explosió de creativitat i de noves idees que va suposar el moviment Memphis, i que els seus resultats van ser molt influents per al món del disseny, reflectint alguns dels valors del moment concret al qual van ser creats tal i com passa amb les millors obres d'art.
És aquest fet, juntament amb la producció limitada de les peces i la perceptible despreocupació per acomplir la funció principal per a la qual havien estat dissenyats, que fa que els objectes de Memphis siguin tan difícils de classificar dins els conceptes art o disseny.
Encara que nosaltres som més partidaris de la correcció formal, de les coses ben produïdes i que compleixen la seva funció sense estridències, no podem negar que la irreverència dels objectes de Memphis té quelcom d'atractiu, difícil d'explicar, però que agrada. Que quedi clar que el disseny són moltes més coses que la creativitat rotunda i lliure del Memphis, que degut a que fa molt soroll, amaga el disseny silenciós, que és allò que realment ens facilita l'existència, o almenys ens la fa una mica més còmoda.

dimarts, 16 de setembre del 2008

Disseny Vs. art. (1a part)

És art o és disseny? I encara una altra qüestió més complexa: El disseny és art? Aquestes són preguntes que els dissenyadors es fan sovint i que són difícils de respondre, per la pròpia ambigüitat dels conceptes art i disseny. La postura general de la societat és que sí, el disseny és art -cosa que passa també amb l'arquitectura-, encara que la nostra visió personal com a dissenyadors és que són coses ben diferents pels motius que ja hem comentat en altres articles. Recomanem, si algú està interessat en aprofundir en matèria, llegir els debats de la pàgina argentina sobre teoria del disseny Foroalfa.
Arribats a aquest punt hem de reconèixer que ambdues disciplines estan prenent direccions convergents, ja que cada cop més veiem com un bon número de dissenyadors i artistes mantenen línies de treball difícils de classificar dins els conceptes disseny o art.
En aquest article no volem entrar en aquest debat tan complex -hi ha llibres i llibres que s'hi dediquen-, sinó que ens centrarem en analitzar la feina d'aquests professionals dels que parlem, tenint en compte que amb els seus treballs, tot i no anar enfocats cap a un utilitarisme per se, sí que incideixen en la capacitat expressiva o comunicativa del disseny, i treballen des d'aquesta òptica tan especial la funcionalitat.
Podem dir que els finals del segle passat són el punt de partida d'aquesta tendència. D'una banda l'aparició del corrent artístic del minimalisme -estès a l'arquitectura i al disseny- ja suposa un disseny d'interiors i de producte no real, no útil, que treballa el camp de l'expressió i les sensacions per sobre d'altres aspectes. Només cal veure l'obra de gent com Donald Judd, Scott Burton, Richard Tuttle o Sol Lewitt per percebre aquesta estranya sensació, que resulta d'un gran domini dels espais buits, que provoquen els artistes/dissenyadors del minimalisme.
Avui dia el minimalisme està més que superat en pro d'un major interès per aspectes més abstractes que no la forma o l'espai, com poden ser l'emotivitat, la comunicació, el simbolisme, la ironia, la crítica, etc., sent potser el grup Droog Design els primers qui han considerat el disseny com una eina per comunicar aquests conceptes, i els qui ho han fet amb més criteri.
A casa nostra aquesta manera de fer ha calat, i trobem representants com Martí Guixé, Curro Claret o Martín Ruiz de Azúa, que imprimeixen a moltes de les seves creacions un simbolisme i una fina ironia més pròpia del món de l'art que no pas del disseny. Personalment, recomanem de tant en tant deixar de classificar, catalogar i criticar per senzillament obrir la ment, i reconeixem que els dissenys d'aquests creadors sovint són capaços de fer-nos reflexionar o divertir-nos, encara que no sempre acabin d'acomplir amb la seva funció!

divendres, 8 d’agost del 2008

Pot el disseny afavorir el correcte desenvolupament de la societat?

Abans de començar a respondre la pregunta vui deixar clar a què em refereixo quan parlo de correcte desenvolupament, i per fer-ho res millor que un exemple pràctic que m'ha tingut a mi com a part activa.
Fa cosa d'uns dies he tornat de les illes Canàries, on he estat participant en la tercera edició del "Campus de verano de las Artes de Guía", dins del taller d'ecodisseny. Allà hem estat finalitzant un projecte de mobiliari urbà -el vam començar l'any passat- fet amb els residus de marbre d'una empresa del sector de l'illa de Gran Canària. Degut a que el procès de fabricació del mobiliari és senzill, volem implicar a l'ajuntament en el tema de forma que es creïn escoles taller que donin feina a joves sense formació acadèmica, a la vegada que aquests aprenen oficis. D'aquesta manera la idea és que el nostre projecte suposi millores mediambientals al estar fabricat amb material que si no aniria directe a l'abocador, i millores socials al servir per donar feina a persones que la necessiten moltíssim.
El disseny, com un dels actors principals del procès productiu, té i ha de tenir un paper clau alhora de generar plusvàlues. Això sí, la nostra societat reclama que es deixin de tenir en compte nomès les plusvàlues econòmiques, que també són importants, per incidir també en els beneficis ambientals i socials que tot projecte pot potencialment generar. Ara ja no es tracta de crear nomès la cadira més bonica, que també, ni tan sols la més còmode, es tracta de ser socialment responsables des del mateix moment en que agafem el llapis per fer els primers esbossos.
Ja que el disseny és qui comença el procès productiu, resulta fàcil pensar que un disseny que hagi tingut en compte aquests aspectes els estendrà per pura inèrcia a la resta de fases de la posada en marxa d'un objecte.
També té aquesta disciplina la capacitat de donar una embrenzida a professions en procès de desaparició, com algunes branques de l'artesania o alguns processos industrials en desús. Sovint la desaparició d'aquestes professions suposa la desaparició de formes de vida importants des d'un punt de vista cultural o antropològic. D'aquesta forma quan un dissenyador uneix la seva creativitat a la de l'artesà, que sol comptar a més amb una gran habilitat manual, pot sorgir un objecte interessant que pot revifar el consum d'aquest tipus de productes, generant beneficis per les petites economies locals.
Per totes aquestes raons, i moltes més que han quedat sense explicar, penso que el disseny pot afavorir un correcte desenvolupament social sempre de la mà d'altres disciplines com les ciències socials, l'enginyeria, la ciència, etc. El disseny només és una de les professions que pot cuinar un futur millor, però ja que és la nostra, mirarem d'assumir la part de responsabilitat que ens toca.

dissabte, 7 de juny del 2008

Ecodisseny a Vinçon

Fins al proper 14 de Juny es poden veure exposats a la Sala Vinçon de Barcelona els projectes participants al Premi Medi Ambient "Disseny per al reciclatge" . Jon Marin i jo vam participar amb el projecte Passa'l, un element de mobiliari urbà destinat a ser un punt d'intercanvi i recollida de premsa gratuita. El podeu veure exposat si us acosteu per aquesta coneguda botiga del Passeig de Gràcia de Barcelona.
Tot i no estar entre els seleccionats vam quedar molt contents d'haver participat i esperem que aquest premi es consolidi, mantenint -i augmentant si pot ser- el mateix nivell de qualitat i de participants de l'edició 2007.
En aquest article podeu llegir un petit resum de l'exposició.

dilluns, 19 de maig del 2008

Milà: aparador del mobiliari del futur

Fa temps que no publico un nou missatge al bloc, s'acosta el mes de Juny i amb ell l'entrega del meu projecte final de carrera. Amb tot això, vaig treure uns dies per anar a la fira del moble de Milà. Aquest és l'article que he escrit per a la web www.impuls.cat. És un article per a no dissenyadors, així que el to i les recomanacions són bastant mesurades -o això crec!-. En poques setmanes espero tenir temps de preparar un article més complet amb el més interessant de la fira sota el meu humil punt de vista.

La fira de Milà ha sigut des del 16 al 21 d'Abril l'aparador de les últimes novetats en tot allò relacionat amb el món del mobiliari. És de fet l'esdeveniment més important del món en quant a disseny, d'unes proporcions tan absolutament gegantines que fan impossible veure tot el que ofereix. El gruix de la fira, dedicat al mobiliari de llar i amb propostes més o menys comercials, ha coexistit amb el Saló Satellite, dedicat als joves dissenyadors, i amb la Zona Tortona, barri on es mostraven les propostes més creatives.
En general les valoracions que s'escolten parlen d'una de les edicions més fluixes que es recorden, nosaltres realment no podem comparar per ser la primera vegada que hi assistim. Tot i això, volem destacar la forma en que la ciutat de Milà s'implica sempre per a que aquest esdeveniment sigui un èxit, absolutament extraordinària, i que penso hauria de ser un exemple a seguir. La ciutat sencera estava farcida d'exposicions, actes, presentacions, etc. i aquest fet de no circumscriure el saló a l'espai firal milanès és el que el fa especialment atractiu i enriquidor.
És a Satellite i a Tortona on any rere any trobem les propostes més interessants i desacomplexades, allà on la creativitat i les bones idees no estan tan condicionades per la indústria, el si es vendrà o no, i aquest any no ha sigut una excepció.
Algunes de les estrelles del saló han sigut el dissenyador alemany Konstantin Grcic, que presentava la seva cadira Myto (amb una espectacular campanya promocional al darrere) i el controvertit i creatiu a parts iguals Jaime Hayón, present a molts dels espais de la fira. Cassina, una de les firmes italianes més prestigioses, celebrava els seus vuitanta anys d'història amb una interessant exposició al Museu del Disseny de la ciutat.
Centrant-nos però en les propostes de la Zona Tortona i del Saló Satellite hem pogut veure certes tendències comunes a molts dels dissenys que s'hi presentaven. En certa manera això resulta decebedor, ja que en principi s'espera risc i innovació al màxim per part dels creatius més joves més lliures -en teoria- dels camins de la indústria habitual.
En general la geometria -arestes rectes, formant angles i formes poligonals complexes- era d'ús generalitzat, com també la multifuncionalitat -aspecte, aquest sí, molt positiu i que no es redueix només a l'estètica- era un altre dels requisits autoimposats per aquests dissenyadors.
En aquest sentit el disseny japonès sembla tenir molt a dir, ja que potser per qüestions culturals els japonesos en saben molt de oferir productes molt complets que tenen alhora una gran simplicitat. En aquesta línia Takashi Sato mostrava una línia de productes interessants, com el penjador Coat Hanger on les perxes son a la vegada els braços del penjador o la senzilla cadira apilable de fusta Sled.
D'altres com els dissenyadors nova zelandesos Candywhistle van demostrar un bon criteri alhora de treballar un material tan senzill com és la malla metàl•lica en els tamborets Pedro i Pedro High i en les estanteries modulars Stix Shelves, per nosaltres el seu millor disseny.
Són només uns quants exemples d'entre una enorme quantitat de propostes dins de l'esdeveniment dedicat al disseny més important del món, que ens va ensenyar com estaran moblades les cases del futur. Només cal desitjar que aquesta línia que aposta per la simplicitat i la multifuncionalitat es consolidi deixant de banda tendències més superficials més pròpies d'altres àmbits. Així, potser els mobles faran la nostra vida una mica més fàcil.

dilluns, 14 d’abril del 2008

Homenatge al buit


En general dedicar les exposicions a períodes creatius concrets és una forma clara de fer-los entendre, tant a nivell conjuntural com a nivell artístic o creatiu. Tot i això quan es presenten els temes de forma transversal a disciplines i èpoques tenint en compte un nexe comú, el grau d'interès d'una exposició es dispara, ja que permet l'anàlisi del tema en qüestió des d'un punt de vista molt més global, més ample.
És això el que passa amb l'exposició "La utilitat del buit" que està al Museu de les Arts Decoratives fins el proper 4 de Maig, i que ha estat excel•lentment comissariada pel dissenyador i teòric Uli Marchsteiner, president de l'ADI-FAD. Allà se'ns parla del no-res, d'allò negatiu que no es veu però que configura els aspectes formals del positiu dels objectes. Això principalment ja que, tot i que el disseny de producte és la columna vertebral de la mostra, podem trobar obres artístiques i elements de la tècnica i l'enginyeria més pura per tal de reforçar la visió del tema.
Sovint el buit, el silenci, la pausa són coses que es menystenen, però és ben cert que sense ells no gaudiríem dels seus oposats positius en tota la seva lluentor, i és que el positiu, sense el negatiu, no existiria com a tal.
L'exposició està dividida en cinc apartats que responen als següents títols: El primer, "El descobriment del buit" explica el concepte de no-res des d'un punt de vista filosòfic, històric i físic. Els tres centrals "Experiència positiva/negativa", "Modelar la memòria/mimèsis naturals" i "Anatomies invertides" formen el gruix de l'exposició amb exemples d'art i de disseny. Dins d'aquestes parts podem veure peces importantíssimes de la historia del disseny, com el magnífic escriptori de l'arquitecte belga Henry Van de Velde, i peces curioses de l'àmbit artístic, com fotografies del procés com Gaudí obtenia els volums per les escultures de la Sagrada Família, que utilitzava persones vives que aguantaven peces de guix estoicament durant hores per ésser convertides en motlles. Això entre d'altres coses perquè entre la selecció es troben dissenys del matrimoni americà Eames, de Pier Luigi Colani, o de Thomas Lamb, un desconegut -almenys per mi- estudiós de l'ergonomia quasi obsessiu que realitzava uns magnífics dissenys de nanses per estris de cuina que reduïen l'esforç necessari per agafar-les. "Models i matrius" és l'últim dels apartats de l'exposició, i ens permet veure com la tècnica i la indústria utilitzen els negatius per tal de donar forma a peces complexes, gràcies a processos d'emmotllament.
Ens agradaria que el Museu de les Arts Decoratives donés continuïtat a experiències d'aquest tipus, ja que són una plataforma immillorable per a la divulgació del disseny, disciplina que necessita donar a conèixer quin és el seu paper dins de la societat.
En definitiva ens trobem d'una exposició molt interessant que ens parla d'una cosa tan aparentment nímia com és el buit, però que ens deixa amb l'agradable sensació d'haver après a apreciar un nou matís en la realitat que ens rodeja. Sens dubte molt recomanable.

dimarts, 25 de març del 2008

Ones de fusta


Em complau comunicar-vos que fa pocs dies hem guanyat el tretzè Concurs Internacional de Disseny Industrial del Moble CETEM en la categoria d’ecodisseny amb el projecte WoodWave.
Es tracta d’un sistema de mobiliari d’exterior per al jardí i el seu punt fort és que la seva versatilitat permet la construcció de diferents tipus de seients per al jardí: butaques, tamborets, bancs...
A més el conjunt parteix d’un sol taulell de fusta on cadascuna de les peces estan semitallades (igual que els jocs de troquelats de cartró amb els que tots hem jugat de petits). El fet de vendre’s com un paquet pla redueix despeses econòmiques i d’impacte ambiental tant en la seva distribució com en l’emmagatzematge. L'usuari ha de separar les peces i muntar-les al seu gust.

És un disseny de Juan M. Marín -autor de Resseny, un bloc que podeu trobar als links de M'agrada Panton- i d’Àlex Jiménez. Per a qualsevol cosa no dubteu en contactar-nos.