Ones de fusta

Em complau comunicar-vos que fa pocs dies hem guanyat el tretzè Concurs Internacional de Disseny Industrial del Moble CETEM en la categoria d’ecodisseny amb el projecte WoodWave.
Es tracta d’un sistema de mobiliari d’exterior per al jardí i el seu punt fort és que la seva versatilitat permet la construcció de diferents tipus de seients per al jardí: butaques, tamborets, bancs...
A més el conjunt parteix d’un sol taulell de fusta on cadascuna de les peces estan semitallades (igual que els jocs de troquelats de cartró amb els que tots hem jugat de petits). El fet de vendre’s com un paquet pla redueix despeses econòmiques i d’impacte ambiental tant en la seva distribució com en l’emmagatzematge. L'usuari ha de separar les peces i muntar-les al seu gust.

És un disseny de Juan M. Marín -autor de Resseny, un bloc que podeu trobar als links de M'agrada Panton- i d’Àlex Jiménez. Per a qualsevol cosa no dubteu en contactar-nos.

Objecte i sistema

En general m'agrada dedicar els meus articles a parlar d'aquell disseny que considero que aporta alguna cosa, ja sigui a nivell funcional, estètic, conceptual, etc. aquell bon disseny del que hem parlat en altres articles. De vegades però, cal fixar-se en allò que falla estrepitosament per poder valorar les coses que estan ben fetes. És aquella clàssica història -m'imagino que us ha passat, a mi moltes vegades- de trobar a faltar les sabates o el bolígraf vell quan hem canviat a un de nou i ens adonem que no està fet com l'altre. És un dels moments en que més aprecies aquell objecte.
Fa poques setmanes vaig observar en persona un exemple d'un mal disseny. Esperava el tren a l'estació de passeig de Gràcia per tornar a casa quan va arribar un dels combois últim model de rodalies RENFE.Amb interès vaig observar quines diferències s'apreciaven respecte els més antics i vaig comprovar com el seu tret més distintiu era una forma més aerodinàmica, en aparença més eficient per lluitar contra la resistència de l'aire. Els cartells lluminosos que anunciaven la destinació eren més brillants -i més visibles per tant- i estaven situats a una alçada més "humana" que no pas els dels combois actuals. Vull pensar que a més suposen una millora en comoditat i en rapidesa. Aparentment els vagons eren més amples i m'imaginava jo que a dins hi hauria un guany en espai en benefici dels passatgers.

Estava així en un petit idil•li, pensant en com la tecnologia va a poc a poc millorant el nostre entorn quan el tren es va aturar i es van obrir les portes. No va ser fins a aquell moment quan em vaig adonar que la majoria d'accessos del tren estaven situats a una alçada desproporcionada -d'uns 60 o 70 centímetres calculant a cop d'ull- que va fer molt difícil l'accés al tren de la gent que hi volia pujar. No vull ni pensar en el que pot passar qualsevol dia si qui necessita agafar aquest tren és una persona gran o amb alguna discapacitat. En aquell moment veure com la gent carregada amb maletes feia esforços per poder-les pujar al tren em va sembla un espectacle lamentable.

Què ha fallat en aquest cas? Per què no han mantingut -o reduït si era possible- la mateixa alçada que tenien els combois de models més antics? La resposta no la sabem, probablement no s'han fet els prototipus o assajos necessaris, probablement l'alçada de les andanes en les diferents estacions és tan variable que han decidit prioritzar altres aspectes durant la fase de disseny, i llavors la solució és apujar el nivell de l'andana. El cas és que el conjunt tren-andana en aquest aspecte suspèn flagrantment.

Una de les coses que no ha d'oblidar mai el dissenyador és l'àmbit d'actuació d'allò que està dissenyant. Totes les coses pertanyen a sistemes, mai actuen en solitari: el disseny de la nansa de la tassa de cafè ha d'haver contemplat la mà que la sostindrà, la profunditat de l'armari ha de ser la que pugui contenir a l'abric i la maletí ha de ser capaç de treballar adequadament amb l'estoig, el llibre i l'ordinador portàtil. Fent una analogia respecte el cos humà el fèmur encaixa i pivota a la perfecció respecte la ròtula, i la forma dels dos ha evolucionat a tal efecte. Quan no es té en compte l'objecte com a part integrant d'un sistema ple de variables es fabriquen productes com el tren que vaig veure l'altre dia, i qui pateix les conseqüències és sempre l'usuari final.