M'agrada Panton. Bloc de disseny de producte

Estudiar disseny al nostre país 2

2010-06-21T09:56:00.010+02:00

Fa un any i mig vaig escriure un article reflexionant sobre la situació –preocupant en aquell moment, al menys per mi- dels estudis de disseny. S’acostava la implantació del Pla de Bolonya i no percebia el panorama futur gens engrescador: estaven a punt de retallar el nombre de carreres, i algunes amb bona salut com les telecomunicacions estaven a punt d’ésser eliminades.
Havent passat aquest temps haig de dir que m’equivocava de bat a bat: Bolonya s’ha aplicat amb una certa flexibilitat i criteri, i de la reducció prevista del nombre de carreres s’ha passat a una ampliació que ha permès homologar el grau en disseny a un bon nombre d’universitats de l’Estat. Conec les crítiques que s’han fet al Pla de Bolonya i en part les comparteixo, però en aquest aspecte concret no puc estar més agradablement sorprès.
El futur a partir d’ara pinta molt i molt interessant. Per primera vegada al nostre país tenim uns estudis oficials de grau de disseny i equiparem la nostra professió al menys a nivell acadèmic a l’arquitectura, l’enginyeria, la filosofia o les matemàtiques. Vull pensar que a aquesta homologació vindrà acompanyada d’una progressiva acceptació social de la professió de dissenyador com a tal, amb un més gran reconeixement de la nostra tasca.
A més això farà possible que els estudiants que vulguin fer un doctorat i investigar en disseny ho puguin fer sense venir necessàriament de les Belles Arts, la Filosofia o la Història de l’Art, sent a partir d’ara directament titulats de Grau en Disseny els que poden continuar estudiant i investigant aquesta disciplina.
A Catalunya la gran majoria d’escoles de disseny han homologat o estan en procés d’homologació d’aquest grau, i imparteixen o impartiran de forma imminent els estudis de disseny de forma reglada segons Bolonya. Les que no han iniciat aquest procés crec que fan tard i que perdran competitivitat.
Fins aquí tot sembla fantàstic i perfecte, però com sempre tot té la seva part fosca. Sense dubtar de la gran qualitat de les escoles de disseny privades existents a Catalunya, demostrada amb anys i anys d’experiència formant dissenyadors de reconegut prestigi, em sorprèn que cap universitat pública hagi plantejat una alternativa pública que permeti estudiar disseny a joves que no tinguin el poder adquisitiu necessari per matricular-se a les privades, i que comporten que estudiar disseny sigui difícilment accessible pels estudiants d’origen més humil. Desconec el procés per implantar uns nous estudis dins d’una estructura universitària, però estic convençut que si algun ens es decidís a ofertar-los obtindria un bon nombre d’alumnes fàcilment, ja que la demanda d’aquests estudis està fora de tot dubte.
Aquest és un dels problemes que trobo, l’altre va per una altra banda. Sorprenentment una de les coses que el Pla de Bolonya no ha deixat clares –no m’entra al cap com es pot crear un pla que capgiri els estudis universitaris de dalt a baix i que no ho hagi tingut en compte- és el que passa amb els estudiants que han finalitzat els seus estudis abans que s’implanti el Pla. Parlant concretament dels dissenyadors aquests tenen estudis fins ara no reglats, de manera que els ja titulats es queden dins d’un buit legal intolerable. La solució més raonable és l’homologació automàtica dels seus títols –o amb un petit mòdul d’unes poques assignatures que afegeixi les matèries que calguin per completar els seus estudis- ja que ningú té la culpa d’haver nascut als setanta o als vuitanta per haver de competir en desavantatge respecte els més joves.
A més, molts d’aquests professionals titulats des de ja fa anys són actualment professors dels més joves, tenint la situació paradoxal que els professors no tenen el títol necessari legal per tal d’impartir uns estudis de grau, però no per mandra, sinó perquè el títol no existia, mentre que els seus alumnes l’estan estudiant i sí que l’obtindran. La sola situació –real, no és un malson, ja que s’està donant ara mateix- de que les escoles de disseny contractin professionals graduats d’altres disciplines per tal de que puguin donar classes als estudis de grau mentre fan fora els professors de disseny de tota la vida –alguns d’ells boníssims- em sembla d’un surrealisme intolerable.
Un cop s’ha acomplert el més difícil que és l’homologació, cal no relaxar-se gaire perquè hi ha temes importants per resoldre i molta feina per fer.

Juli Capella

2010-02-11T18:00:00.004+01:00

El passat dia 2 de Febrer vam poder escoltar aquesta entrevista del Matí de Catalunya Ràdio a l'arquitecte i dissenyador Juli Capella.

http://www.catradio.cat/reproductor/audio.htm?ID=411553 (copieu i enganxeu al vostre navegador)

Sense tenir en compte la seva obra, eminentment arquitectònica, personalment el considero com un dels millors divulgadors del disseny del nostre país. A l'entrevista introdueix conceptes interessants per als no-dissenyadors: què és el disseny, quina funció té, quin criteri es pot fer servir per saber si un objecte està ben dissenyat o no... està clar que és el debat de sempre, però cal veure si a força de repetir-lo algun dia el gran públic comprèn definitivament el significat real del concepte "disseny". Queda una dura feina per endavant...
Penjant aquesta petita recomanació vui encetar un nou període d'articles del blog M'agrada Panton, amb la idea de renovar-lo amb periodicitat. Espero trobar-vos per aquí de tant en tant!

Divagacions sobre la crisi

2009-01-15T11:57:00.008+01:00

Davant la psicosi generalitzada que hi ha respecte la crisi econòmica i tenint present que segons diuen els experts el més difícil està encara per arribar, m'agradaria comentar una mica la situació de món del disseny i la societat davant aquesta difícil conjuntura.
Avui en dia la gran majoria de les empreses estan retallant despesses, ja sigui per obligació o per prevenció -estant més estesa la segona opció que la primera, tot i que en alguns sectors la situació sí és realment preocupant-, i aquest fet ens afecta a tots d'una manera o una altra. Evidentment també afecta al disseny, ja que moltes vegades la gent l'entén com a no indispensable. D'aquesta manera s'opta per anul·lar, retardar o retallar els projectes de disseny, projectes que de vegades havien estat ja contractats o fins i tot començats. Aquesta resposta és en part comprensible i en certa manera pot ser la més fàcil, però pensem que també és poden veure les coses des d'un altre punt de vista, des del punt de vista contrari per ser més exactes.
Potser un moment difícil com l'actual reclama més iniciativa, una empenta extra, valentia. Invertir en disseny per tal d'aconseguir un valor afegit com a empresa, un valor que permeti separar-se i destacar de la competència i potenciar molt millor la identitat corporativa és un camí valent que reportarà beneficis. Ara és el moment d'apostar per la comunicació, la innovació i la creativitat a tots els nivells per donar-li la volta a tota la situació que s'ha creat i aconseguir millors resultats de futur. Ja se sap que sovint en situacions complicades és quan surten les millors idees.
Tenint en compte que davant les situacions difícils només sobreviuen els més forts, s'ha d'apostar i arriscar per sortir-ne reforçats. I s'ha de dir que en aquests moments la gent ho està fent molt menys -només cal veure l'exemple dels bancs, que han rebut molts diners dels estats per tal de reiniciar el crèdit i fer avançar així la despesa i segueixen sense obrir la caixa-, cosa que se'ns dubte provocarà que qui ho faci ara té moltes més possibilitats de distanciar-se de la competència. En general es pot dir que vivim en una societat apàtica i força acomodada, i precisament per això valors com l'empenta, la creativitat i la validesa seran cada cop més els que faran decantar la balança a favor nostre, generant beneficis si no immediats, sí a mig termini. D'aquesta manera, els "no-vàlids" desapareixeran i els vàlids sortiran reforçats, obtenint d'aquesta manera una millora qualitativa i quantitativa dels resultats de cara al futur. Tot plegat pura sel·lecció natural.
És evident que la crisi afecta de manera diversa als diferents sectors de la societat, i que tot i que hi hagi alguns que puguin tenir molt bon resultats o que no els afecti tant d'aprop, està clar que aquesta crisi econòmica generarà canvis –profunds o no el temps ho dirà- nous costums i noves maneres de fer. El disseny, com a qualsevol altra disciplina humanística ho està reflexant des de ja mateix, i de manera indirecta evolucionarà i cercarà noves vies de desenvolupament.
Dit d'una altra forma el disseny canviarà de forma paral·lela a la societat, i d'aquí a uns anys, amb perspectiva, resultarà força interessant veure de quina manera ho ha fet. En època de canvis el disseny és sens dubte una bona eina per adaptar-se a ells, estem segurs de que la inversió valdrà la pena.

Creativitat al poder

2008-10-30T14:55:00.004+01:00

A l'anterior article comentàvem com el minimalisme havia estat un dels punts de partida d'aquest corrent tan vigent avui dia que acosta l'art i el disseny de producte. En aquest volem incidir en un altre possible antecedent però de preceptes totalment oposats, que s'inicia a Itàlia l'any 1980: el moviment Memphis. L'onze de setembre d'aquell any el reconegut arquitecte i dissenyador Etore Sotssass organitzava una reunió amb d'altres dissenyadors famosos per formar un equip que treballés en una direcció comuna. L'equip rebé el nom de Memphis, després que la cançó de Bob Dylan "Stuck Inside of Mobile with the Memphis Blues Again" sonés unes quantes vegades durant aquella tarda.
El moviment era una reacció als dissenys moderns de l'època "Post-Bauhaus", i el color i el sentit de l'humor eren alguns dels seus trets principals. S'inspirava en moviments anteriors com l'Art Decó i el Pop Art, el Kistch i el Futurisme, i els seus preceptes estaven clarament contraposats als de l'anomenat "good design" d'origen alemany, ja que intentava desenvolupar una nova i creativa aproximació al disseny, molt més lliure i individualista.
Michele de Lucchi, Matteo Thun, Javier Mariscal o Marco Zanini són alguns dels personatges que van col·laborar amb més o menys freqüència dins Memphis, i el resultat de les seves peces va ser fortament aclamat a la fira internacional del moble de Milà, la més important del sector. La prova de la seva categoria com a creatius és la qualitat dels objectes que van dissenyar després del seu pas per Memphis, sens dubte elevadíssima. Avui dia molts dels objectes de Memphis, de producció artesanal, es venen a les millors galeries d'art per autèntiques fortunes i formen part de les millors col·leccions de disseny del món.
Els seus dissenys fugen del precepte "disseny per a tots" del moviment modern (lema en certa manera utòpic). Hem de dir, però, que és innegable l'explosió de creativitat i de noves idees que va suposar el moviment Memphis, i que els seus resultats van ser molt influents per al món del disseny, reflectint alguns dels valors del moment concret al qual van ser creats tal i com passa amb les millors obres d'art. És aquest fet, juntament amb la producció limitada de les peces i la perceptible despreocupació per acomplir la funció principal per a la qual havien estat dissenyats, que fa que els objectes de Memphis siguin tan difícils de classificar dins els conceptes art o disseny.
Encara que nosaltres som més partidaris de la correcció formal, de les coses ben produïdes i que compleixen la seva funció sense estridències, no podem negar que la irreverència dels objectes de Memphis té quelcom d'atractiu, difícil d'explicar, però que agrada. Que quedi clar que el disseny són moltes més coses que la creativitat rotunda i lliure del Memphis, que degut a que fa molt soroll, amaga el disseny silenciós, que és allò que realment ens facilita l'existència, o almenys ens la fa una mica més còmoda.

Disseny Vs. art. (1a part)

2008-09-16T10:05:00.003+02:00

És art o és disseny? I encara una altra qüestió més complexa: El disseny és art? Aquestes són preguntes que els dissenyadors es fan sovint i que són difícils de respondre, per la pròpia ambigüitat dels conceptes art i disseny. La postura general de la societat és que sí, el disseny és art -cosa que passa també amb l'arquitectura-, encara que la nostra visió personal com a dissenyadors és que són coses ben diferents pels motius que ja hem comentat en altres articles. Recomanem, si algú està interessat en aprofundir en matèria, llegir els debats de la pàgina argentina sobre teoria del disseny Foroalfa.
Arribats a aquest punt hem de reconèixer que ambdues disciplines estan prenent direccions convergents, ja que cada cop més veiem com un bon número de dissenyadors i artistes mantenen línies de treball difícils de classificar dins els conceptes disseny o art.
En aquest article no volem entrar en aquest debat tan complex -hi ha llibres i llibres que s'hi dediquen-, sinó que ens centrarem en analitzar la feina d'aquests professionals dels que parlem, tenint en compte que amb els seus treballs, tot i no anar enfocats cap a un utilitarisme per se, sí que incideixen en la capacitat expressiva o comunicativa del disseny, i treballen des d'aquesta òptica tan especial la funcionalitat.
Podem dir que els finals del segle passat són el punt de partida d'aquesta tendència. D'una banda l'aparició del corrent artístic del minimalisme -estès a l'arquitectura i al disseny- ja suposa un disseny d'interiors i de producte no real, no útil, que treballa el camp de l'expressió i les sensacions per sobre d'altres aspectes. Només cal veure l'obra de gent com Donald Judd, Scott Burton, Richard Tuttle o Sol Lewitt per percebre aquesta estranya sensació, que resulta d'un gran domini dels espais buits, que provoquen els artistes/dissenyadors del minimalisme.
Avui dia el minimalisme està més que superat en pro d'un major interès per aspectes més abstractes que no la forma o l'espai, com poden ser l'emotivitat, la comunicació, el simbolisme, la ironia, la crítica, etc., sent potser el grup Droog Design els primers qui han considerat el disseny com una eina per comunicar aquests conceptes, i els qui ho han fet amb més criteri.
A casa nostra aquesta manera de fer ha calat, i trobem representants com Martí Guixé, Curro Claret o Martín Ruiz de Azúa, que imprimeixen a moltes de les seves creacions un simbolisme i una fina ironia més pròpia del món de l'art que no pas del disseny. Personalment, recomanem de tant en tant deixar de classificar, catalogar i criticar per senzillament obrir la ment, i reconeixem que els dissenys d'aquests creadors sovint són capaços de fer-nos reflexionar o divertir-nos, encara que no sempre acabin d'acomplir amb la seva funció!

Pot el disseny afavorir el correcte desenvolupament de la societat?

2008-08-08T16:09:00.006+02:00

Abans de començar a respondre la pregunta vui deixar clar a què em refereixo quan parlo de correcte desenvolupament, i per fer-ho res millor que un exemple pràctic que m'ha tingut a mi com a part activa.
Fa cosa d'uns dies he tornat de les illes Canàries, on he estat participant en la tercera edició del "Campus de verano de las Artes de Guía", dins del taller d'ecodisseny. Allà hem estat finalitzant un projecte de mobiliari urbà -el vam començar l'any passat- fet amb els residus de marbre d'una empresa del sector de l'illa de Gran Canària. Degut a que el procès de fabricació del mobiliari és senzill, volem implicar a l'ajuntament en el tema de forma que es creïn escoles taller que donin feina a joves sense formació acadèmica, a la vegada que aquests aprenen oficis. D'aquesta manera la idea és que el nostre projecte suposi millores mediambientals al estar fabricat amb material que si no aniria directe a l'abocador, i millores socials al servir per donar feina a persones que la necessiten moltíssim.
El disseny, com un dels actors principals del procès productiu, té i ha de tenir un paper clau alhora de generar plusvàlues. Això sí, la nostra societat reclama que es deixin de tenir en compte nomès les plusvàlues econòmiques, que també són importants, per incidir també en els beneficis ambientals i socials que tot projecte pot potencialment generar. Ara ja no es tracta de crear nomès la cadira més bonica, que també, ni tan sols la més còmode, es tracta de ser socialment responsables des del mateix moment en que agafem el llapis per fer els primers esbossos.
Ja que el disseny és qui comença el procès productiu, resulta fàcil pensar que un disseny que hagi tingut en compte aquests aspectes els estendrà per pura inèrcia a la resta de fases de la posada en marxa d'un objecte.
També té aquesta disciplina la capacitat de donar una embrenzida a professions en procès de desaparició, com algunes branques de l'artesania o alguns processos industrials en desús. Sovint la desaparició d'aquestes professions suposa la desaparició de formes de vida importants des d'un punt de vista cultural o antropològic. D'aquesta forma quan un dissenyador uneix la seva creativitat a la de l'artesà, que sol comptar a més amb una gran habilitat manual, pot sorgir un objecte interessant que pot revifar el consum d'aquest tipus de productes, generant beneficis per les petites economies locals.
Per totes aquestes raons, i moltes més que han quedat sense explicar, penso que el disseny pot afavorir un correcte desenvolupament social sempre de la mà d'altres disciplines com les ciències socials, l'enginyeria, la ciència, etc. El disseny només és una de les professions que pot cuinar un futur millor, però ja que és la nostra, mirarem d'assumir la part de responsabilitat que ens toca.

Ecodisseny a Vinçon

2008-06-07T13:12:00.003+02:00

Fins al proper 14 de Juny es poden veure exposats a la Sala Vinçon de Barcelona els projectes participants al Premi Medi Ambient "Disseny per al reciclatge" . Jon Marin i jo vam participar amb el projecte Passa'l, un element de mobiliari urbà destinat a ser un punt d'intercanvi i recollida de premsa gratuita. El podeu veure exposat si us acosteu per aquesta coneguda botiga del Passeig de Gràcia de Barcelona.
Tot i no estar entre els seleccionats vam quedar molt contents d'haver participat i esperem que aquest premi es consolidi, mantenint -i augmentant si pot ser- el mateix nivell de qualitat i de participants de l'edició 2007. En aquest article podeu llegir un petit resum de l'exposició.

Milà: aparador del mobiliari del futur

2008-05-19T19:49:00.004+02:00

Fa temps que no publico un nou missatge al bloc, s'acosta el mes de Juny i amb ell l'entrega del meu projecte final de carrera. Amb tot això, vaig treure uns dies per anar a la fira del moble de Milà. Aquest és l'article que he escrit per a la web www.impuls.cat. És un article per a no dissenyadors, així que el to i les recomanacions són bastant mesurades -o això crec!-. En poques setmanes espero tenir temps de preparar un article més complet amb el més interessant de la fira sota el meu humil punt de vista.

La fira de Milà ha sigut des del 16 al 21 d'Abril l'aparador de les últimes novetats en tot allò relacionat amb el món del mobiliari. És de fet l'esdeveniment més important del món en quant a disseny, d'unes proporcions tan absolutament gegantines que fan impossible veure tot el que ofereix. El gruix de la fira, dedicat al mobiliari de llar i amb propostes més o menys comercials, ha coexistit amb el Saló Satellite, dedicat als joves dissenyadors, i amb la Zona Tortona, barri on es mostraven les propostes més creatives.
En general les valoracions que s'escolten parlen d'una de les edicions més fluixes que es recorden, nosaltres realment no podem comparar per ser la primera vegada que hi assistim. Tot i això, volem destacar la forma en que la ciutat de Milà s'implica sempre per a que aquest esdeveniment sigui un èxit, absolutament extraordinària, i que penso hauria de ser un exemple a seguir. La ciutat sencera estava farcida d'exposicions, actes, presentacions, etc. i aquest fet de no circumscriure el saló a l'espai firal milanès és el que el fa especialment atractiu i enriquidor.
És a Satellite i a Tortona on any rere any trobem les propostes més interessants i desacomplexades, allà on la creativitat i les bones idees no estan tan condicionades per la indústria, el si es vendrà o no, i aquest any no ha sigut una excepció.
Algunes de les estrelles del saló han sigut el dissenyador alemany Konstantin Grcic, que presentava la seva cadira Myto (amb una espectacular campanya promocional al darrere) i el controvertit i creatiu a parts iguals Jaime Hayón, present a molts dels espais de la fira. Cassina, una de les firmes italianes més prestigioses, celebrava els seus vuitanta anys d'història amb una interessant exposició al Museu del Disseny de la ciutat.
Centrant-nos però en les propostes de la Zona Tortona i del Saló Satellite hem pogut veure certes tendències comunes a molts dels dissenys que s'hi presentaven. En certa manera això resulta decebedor, ja que en principi s'espera risc i innovació al màxim per part dels creatius més joves més lliures -en teoria- dels camins de la indústria habitual.
En general la geometria -arestes rectes, formant angles i formes poligonals complexes- era d'ús generalitzat, com també la multifuncionalitat -aspecte, aquest sí, molt positiu i que no es redueix només a l'estètica- era un altre dels requisits autoimposats per aquests dissenyadors.
En aquest sentit el disseny japonès sembla tenir molt a dir, ja que potser per qüestions culturals els japonesos en saben molt de oferir productes molt complets que tenen alhora una gran simplicitat. En aquesta línia Takashi Sato mostrava una línia de productes interessants, com el penjador Coat Hanger on les perxes son a la vegada els braços del penjador o la senzilla cadira apilable de fusta Sled.
D'altres com els dissenyadors nova zelandesos Candywhistle van demostrar un bon criteri alhora de treballar un material tan senzill com és la malla metàl•lica en els tamborets Pedro i Pedro High i en les estanteries modulars Stix Shelves, per nosaltres el seu millor disseny.
Són només uns quants exemples d'entre una enorme quantitat de propostes dins de l'esdeveniment dedicat al disseny més important del món, que ens va ensenyar com estaran moblades les cases del futur. Només cal desitjar que aquesta línia que aposta per la simplicitat i la multifuncionalitat es consolidi deixant de banda tendències més superficials més pròpies d'altres àmbits. Així, potser els mobles faran la nostra vida una mica més fàcil.

Homenatge al buit

2008-04-14T10:18:00.005+02:00

En general dedicar les exposicions a períodes creatius concrets és una forma clara de fer-los entendre, tant a nivell conjuntural com a nivell artístic o creatiu. Tot i això quan es presenten els temes de forma transversal a disciplines i èpoques tenint en compte un nexe comú, el grau d'interès d'una exposició es dispara, ja que permet l'anàlisi del tema en qüestió des d'un punt de vista molt més global, més ample.
És això el que passa amb l'exposició "La utilitat del buit" que està al Museu de les Arts Decoratives fins el proper 4 de Maig, i que ha estat excel•lentment comissariada pel dissenyador i teòric Uli Marchsteiner, president de l'ADI-FAD. Allà se'ns parla del no-res, d'allò negatiu que no es veu però que configura els aspectes formals del positiu dels objectes. Això principalment ja que, tot i que el disseny de producte és la columna vertebral de la mostra, podem trobar obres artístiques i elements de la tècnica i l'enginyeria més pura per tal de reforçar la visió del tema.
Sovint el buit, el silenci, la pausa són coses que es menystenen, però és ben cert que sense ells no gaudiríem dels seus oposats positius en tota la seva lluentor, i és que el positiu, sense el negatiu, no existiria com a tal.
L'exposició està dividida en cinc apartats que responen als següents títols: El primer, "El descobriment del buit" explica el concepte de no-res des d'un punt de vista filosòfic, històric i físic. Els tres centrals "Experiència positiva/negativa", "Modelar la memòria/mimèsis naturals" i "Anatomies invertides" formen el gruix de l'exposició amb exemples d'art i de disseny. Dins d'aquestes parts podem veure peces importantíssimes de la historia del disseny, com el magnífic escriptori de l'arquitecte belga Henry Van de Velde, i peces curioses de l'àmbit artístic, com fotografies del procés com Gaudí obtenia els volums per les escultures de la Sagrada Família, que utilitzava persones vives que aguantaven peces de guix estoicament durant hores per ésser convertides en motlles. Això entre d'altres coses perquè entre la selecció es troben dissenys del matrimoni americà Eames, de Pier Luigi Colani, o de Thomas Lamb, un desconegut -almenys per mi- estudiós de l'ergonomia quasi obsessiu que realitzava uns magnífics dissenys de nanses per estris de cuina que reduïen l'esforç necessari per agafar-les. "Models i matrius" és l'últim dels apartats de l'exposició, i ens permet veure com la tècnica i la indústria utilitzen els negatius per tal de donar forma a peces complexes, gràcies a processos d'emmotllament.
Ens agradaria que el Museu de les Arts Decoratives donés continuïtat a experiències d'aquest tipus, ja que són una plataforma immillorable per a la divulgació del disseny, disciplina que necessita donar a conèixer quin és el seu paper dins de la societat.
En definitiva ens trobem d'una exposició molt interessant que ens parla d'una cosa tan aparentment nímia com és el buit, però que ens deixa amb l'agradable sensació d'haver après a apreciar un nou matís en la realitat que ens rodeja. Sens dubte molt recomanable.

Ones de fusta

2008-03-25T18:01:00.003+01:00

Em complau comunicar-vos que fa pocs dies hem guanyat el tretzè Concurs Internacional de Disseny Industrial del Moble CETEM en la categoria d’ecodisseny amb el projecte WoodWave.
Es tracta d’un sistema de mobiliari d’exterior per al jardí i el seu punt fort és que la seva versatilitat permet la construcció de diferents tipus de seients per al jardí: butaques, tamborets, bancs...
A més el conjunt parteix d’un sol taulell de fusta on cadascuna de les peces estan semitallades (igual que els jocs de troquelats de cartró amb els que tots hem jugat de petits). El fet de vendre’s com un paquet pla redueix despeses econòmiques i d’impacte ambiental tant en la seva distribució com en l’emmagatzematge. L'usuari ha de separar les peces i muntar-les al seu gust.

És un disseny de Juan M. Marín -autor de Resseny, un bloc que podeu trobar als links de M'agrada Panton- i d’Àlex Jiménez. Per a qualsevol cosa no dubteu en contactar-nos.

Objecte i sistema

2008-03-10T10:47:00.002+01:00

En general m'agrada dedicar els meus articles a parlar d'aquell disseny que considero que aporta alguna cosa, ja sigui a nivell funcional, estètic, conceptual, etc. aquell bon disseny del que hem parlat en altres articles. De vegades però, cal fixar-se en allò que falla estrepitosament per poder valorar les coses que estan ben fetes. És aquella clàssica història -m'imagino que us ha passat, a mi moltes vegades- de trobar a faltar les sabates o el bolígraf vell quan hem canviat a un de nou i ens adonem que no està fet com l'altre. És un dels moments en que més aprecies aquell objecte.
Fa poques setmanes vaig observar en persona un exemple d'un mal disseny. Esperava el tren a l'estació de passeig de Gràcia per tornar a casa quan va arribar un dels combois últim model de rodalies RENFE.Amb interès vaig observar quines diferències s'apreciaven respecte els més antics i vaig comprovar com el seu tret més distintiu era una forma més aerodinàmica, en aparença més eficient per lluitar contra la resistència de l'aire. Els cartells lluminosos que anunciaven la destinació eren més brillants -i més visibles per tant- i estaven situats a una alçada més "humana" que no pas els dels combois actuals. Vull pensar que a més suposen una millora en comoditat i en rapidesa. Aparentment els vagons eren més amples i m'imaginava jo que a dins hi hauria un guany en espai en benefici dels passatgers.

Estava així en un petit idil•li, pensant en com la tecnologia va a poc a poc millorant el nostre entorn quan el tren es va aturar i es van obrir les portes. No va ser fins a aquell moment quan em vaig adonar que la majoria d'accessos del tren estaven situats a una alçada desproporcionada -d'uns 60 o 70 centímetres calculant a cop d'ull- que va fer molt difícil l'accés al tren de la gent que hi volia pujar. No vull ni pensar en el que pot passar qualsevol dia si qui necessita agafar aquest tren és una persona gran o amb alguna discapacitat. En aquell moment veure com la gent carregada amb maletes feia esforços per poder-les pujar al tren em va sembla un espectacle lamentable.

Què ha fallat en aquest cas? Per què no han mantingut -o reduït si era possible- la mateixa alçada que tenien els combois de models més antics? La resposta no la sabem, probablement no s'han fet els prototipus o assajos necessaris, probablement l'alçada de les andanes en les diferents estacions és tan variable que han decidit prioritzar altres aspectes durant la fase de disseny, i llavors la solució és apujar el nivell de l'andana. El cas és que el conjunt tren-andana en aquest aspecte suspèn flagrantment.

Una de les coses que no ha d'oblidar mai el dissenyador és l'àmbit d'actuació d'allò que està dissenyant. Totes les coses pertanyen a sistemes, mai actuen en solitari: el disseny de la nansa de la tassa de cafè ha d'haver contemplat la mà que la sostindrà, la profunditat de l'armari ha de ser la que pugui contenir a l'abric i la maletí ha de ser capaç de treballar adequadament amb l'estoig, el llibre i l'ordinador portàtil. Fent una analogia respecte el cos humà el fèmur encaixa i pivota a la perfecció respecte la ròtula, i la forma dels dos ha evolucionat a tal efecte. Quan no es té en compte l'objecte com a part integrant d'un sistema ple de variables es fabriquen productes com el tren que vaig veure l'altre dia, i qui pateix les conseqüències és sempre l'usuari final.

Canvis al món de l'interiorisme

2008-02-27T11:49:00.004+01:00

Des d'aquest Diumenge passat a la web www.impuls.cat podeu trobar un reportatge escrit per mi on s'expliquen algunes de les tendències que afecten a l'interiorisme més actual: des de l'aparició de botigues de mobles de segona mà especialitzades en disseny modern -allunyades de l'estil típic de botiga d'antiguitats- fins a les accions de colectius pro-reutilització delmobiliari recollit d'entre les deixalles. Espero que us agradi!

- Noves formes de decorar la nostra casa -

Objectes humils dignes d'un museu

2008-02-10T09:33:00.000+01:00

Durant aquestes dates podem veure a diverses ciutats una exposició itinerant sobre disseny industrial –va començar a Bilbao, actualment es troba a Madrid i dintre de poc visitarà Barcelona- que ens mostra una selecció d’objectes escollits pel conegut dissenyador Mariscal amb el criteri de ser per ell els més representatius del segle passat.
Entre la selecció trobem clàssics de la talla del bolígraf Bic, la Vespa, els Levi’s 501 o la batedora Turmix, objectes molt humils, democràtics en el sentit de que han estat sempre a l’abast de tothom, però que han demostrat al llarg del temps la seva qualitat.
Al cercar informació sobre l’exposició resulta curiós que la selecció que ha realitzat Mariscal sigui tan similar a la que podríem fer qualsevol de nosaltres, i és que aquests objectes, i molts altres més que no hi surten representats, han deixat de ser peces efímeres d’usar i llençar per entrar al nostre imaginari col·lectiu per sempre més. La demostració més clara és que durant el seu moment de vigència tenien una popularitat tan gran que van estendre el seu nom comercial a la tipologia d’objecte a la qual pertanyien: tots ens hem referit a qualsevol batedora amb el nom de Turmix, fos de la casa Braun o no, o hem qualificat com a bolígraf Bic a qualsevol bolígraf de plàstic transparent. Han arribat a esdevenir símbols que il·lustren d’una forma molt clara l’estil de vida dels nostres temps.
Ens resulta curiós també el fet que els objectes que més ens han marcat són en general els més senzills, aquells que acompleixen la seva funció sense estridències i amb una efectivitat total, i no aquells gadgets de luxe que serveixen bàsicament per representar un determinat status econòmic per sobre d’altres criteris més pràctics.
També volem destacar que molts d’ells van ser creats durant els anys 40 i 50, època d’importants penúries econòmiques, cosa que probablement demostri que davant de les dificultats més greus sovint apareix l’enginy més fi. És el cas de la motocicleta Vespa, dissenyada l’any 1946, que va aprofitar les fàbriques i la tecnologia que havia utilitzat Itàlia per fabricar el fusellatge dels avions militars durant la II Guerra Mundial per motoritzar un país sumit en una crisi profunda i necessitat de bones idees.
Més enllà de agafar exposicions com aquesta en clau d’anècdota curiosa, pensem que ens ha de servir per fer una petita reflexió sobre allò que utilitzem. Potser tot això ens servirà per valorar una mica aquells objectes que ens rodegen i que ens fan més agradable la vida diària de forma totalment anònima. Darrere del més senzill d’ells hi ha una reflexió profunda, un procés llarg i complex que mira de resoldre allò que la societat necessita. Tots tenim o hem tingut objectes que de tant utilitzar-los han passat a formar part de nosaltres mateixos, de la nostra realitat. Quins són els vostres?

Bones idees amb cartró

2008-01-22T23:49:00.000+01:00

El cartró ha estat sempre un material de segona fila, destinat a l’embalatge dels productes pel seu preu moderat i la seva resistència més que acceptable. Ara bé, imagineu que un dia, sense haver sentit mai a parlar d’aquest material, us encarreguen un projecte que l’utilitzi. No pensaríeu que, considerant la seva resistència, lleugeresa i economia, teniu una joia entre mans, plena de possibilitats?
Doncs m’imagino que això és el que van pensar tots aquests dissenyadors, que s’han oblidat de la fama de material econòmic i de poca qualitat que té el cartró, i han realitzat uns projectes molt interessants amb ell.
Per cert, com ja sabreu es tracta d’un material reciclable al 100%, cosa que no tots els materials poden dir, així que, si un dia us canseu d’un dels vostres mobles de cartró, al contenidor blau amb ell!
Aquesta selecció ha estat realitzada triant peces que ja coneixia i d'altres que he trobat per internet. Si coneixeu d'altres mobles fets amb cartró interessants o fins i tot, si vosaltres n'heu fet algun, no dubteu en fer-me arribar una imatge i/o una petita explicació per ampliar la base de dades comuna. Gràcies!

1. Estanteria Lillchaos de Returdesign. Aquests creatius suecs fan del cartró la matèria primera per construir multitud de peces de mobiliari diferents. Hem escollit la Lillchaos per a la nostra selecció per la seva original forma d’encaixar les baldes de cartró, que a més de formar una estructura resistent genera espais de diferents formes i mides al llarg de tot el moble.
2. Sugar Cubes de Miss Julia. Aquesta versàtil dissenyadora francesa treballa el cartró d’una forma molt desenfadada i alegre. La peça que veiem a la imatge és un moble per guardar CD’s molt particular.
3. Speech Bubble Discussion Table de Leo Kempf. Tal i com aquest dissenyador americà indica a la seva pàgina, els seus mobles de cartró utilitzen la mateixa idea que Frank O. Gehry va fer servir per les seves butaques de Vitra, tal i com comentem més endavant. Aquesta tauleta de centre és divertida en tant que reconeixem la seva forma fàcilment, a la vegada que força pràctica, per disposar d’un espai per deixar objectes al seu centre, i d’una superfície que actua com a sobre de la taula.
4. Cardboard Aston Martin de Chris Gilmore. Tot i que no es tracta d’una peça de disseny, sinó més aviat d’un objecte artístic, hem volgut destacar l’Aston Martin DB8 de cartró d‘aquest escultor per tal de mostrar que les possibilitats del cartró són quasi bé infinites.
5. Eco Crib de Mothercare. Interessant aplicació d’aquest material per protegir una de les coses més delicades del món: un nadó. Recordem que les arestes del cartró poden tallar fàcilment i en aquest objecte veiem com s’ha pensat en que totes quedin mirant cap afora, mai a l’abast del nen que hi dorm a dins.
6. Wiggle Chair de Frank O’Gehry. Segurament la joia de la corona de la selecció, Frank O’Gehry fou el primer en utilitzar el cartró per crear un moble amb finalitats comercials. Aquest arquitecte americà acostuma a aplicar materials de forma innovadora –a llocs a on no se’ls hi havia vist mai- i hem de reconèixer que ho fa amb molt de criteri i obtenint uns resultats admirables. Com a únic retret -a aquesta col·lecció de mobles resulta difícil fer-ne algun- demanaríem a la casa Vitra que rebaixi el seu preu aprofitant la humilitat del material emprat, acostant d’aquesta manera el bon disseny a tothom qui estigui interessat, i no només als que tinguin una fortuna per invertir en mobles.

La ciència ficció vers altres disciplines creatives

2008-01-14T09:06:00.001+01:00

El cinema de ciència-ficció és i serà sempre una de les millors maneres d’acostar al gran públic la visió que grans creadors tenen del futur. Sense tenir en compte les impressionants i inspiradores imatges que podem veure a algunes d’aquestes pel·lícules, aquest tipus de cinema pot servir com a reflexió de cap a on anem com a societat, i del resultat -sovint tractat des d’una òptica pessimista- que pot tenir l’aplicació extrema d’algunes de les nostres innovacions.
Quedi clar que estem parlant del bon cinema de ciencia-ficció, aquest que planteja alguna cosa més que no pas una història més o menys entretinguda ambientada en el futur, cosa que jo situaria a altres categories com la del cinema d’aventures o el familiar.
Films com "Metropolis" de Fritz Lang, "Farenheit 451" de François Truffaut, "Blade Runner" de Ridley Scott, "2001, a Space Odyssey" d'Stanley Kubrick o la més recent "Gattaca", d'Andrew Niccol, per citar un exemple més actual, -tot i que segurament no arriba a l’alçada de les primeres- són, més que films, experiències sensorials excepcionals a tots els nivells que plantegen models de societat diferents del nostre i reflexions profundes.
Tot i això, el que m’interessa destacar en aquest article, cosa que és també la que em permet relacionar aquest tema amb el disseny, no és pas la seva indiscutible qualitat fílmica sinó l’excel·lent grau de tractament del detall que tenen i el trampolí que això pot suposar per a la nostra imaginació. M’explico. Crear una pel·lícula és un procés llarg en què intervenen persones especialitzades en temes molt variats. De la mateixa manera que un film històric rigorós ha estat assessorat per historiadors de qualitat, qualsevol dels exemples comentats abans ha rebut el consell o la influència d’experts en física, tecnologia, ciència, disseny, arquitectura o fins i tot filosofia que el fan creïble i sota el meu punt de vista, molt interessant.
Us proposo que us fixeu bé en aquestes pel·lícules, observant l’ambientació, quins mitjans de transport utilitzen els personatges, on viuen i la forma en què vesteixen. Descobrireu que els detalls que s’aprecien són tan bons o millors que la resta d’aspectes del film.
Potser algun dia veurem portats a la realitat algun dels artificis que hi apareixen, tal i com va succeir amb les novel·les de Verne. Si tenim en compte que el nostre grau de desenvolupament tecnològic creix de forma exponencial no és gens difícil d’imaginar.
Hem de tenir en compte que les ciències en general són les disciplines encarregades d’obrir camí, sent la tecnologia, l’arquitectura o el disseny -entre moltes altres- les que s’encarreguen d’aplicar totes aquestes innovacions. És, en certa mesura, aquest interès per configurar el que vindrà el que fa que una persona decideixi dedicar-se al disseny o a l’arquitectura, i el que ens serveix per establir aquest paral·lelisme entre aquestes disciplines i el cinema de ciència-ficció. Si després de veure un d’aquests clàssics del gènere podem aprofitar alguna de les seves reflexions o un dels seus detalls per inspirar-nos quan estiguem asseguts a l’escriptori, a punt per començar a treballar, serà perfecte, sinó sempre ens quedarà passar una bona estona davant de la pantalla.

Why design? Conferència de Philippe Starck

2008-01-08T22:51:00.000+01:00

Starck és probablement el dissenyador industrial més conegut de la dècada dels 90. Analitzant el perquè del seu gran èxit venen al cap diferents raons: d'entrada té un estil molt marcat, que fa que al veure molts dels seus dissenys pensem immediatament en que són obra seva. Aquest fet és positiu per ell com a marca, sens dubte, i atreu clients que busquen tenir una peça dissenyada per Philippe Starck al seu catàleg. D'altra banda això provoca un cert estancament creatiu, tal i com potser li ha passat per exemple a l'arquitecte Frank O. Gehry, que s'ha repetit al projectar diversos edificis recoberts de planxes de titani a diferents llocs del món després de l'èxit del bellíssim Museu Guggenheim Bilbao. És culpa del dissenyador o arquitecte o és culpa del client, que demana al creatiu que es repeteixi? És podria debatre. El cas és, segons la meva opinió personal, que aquesta repetició de conceptes fa, d'una banda, que la idea original a base d'ésser repetida perdi força i valor, i de l'altra, que el disseny que hauria de prioritzar valors com la funcionalitat, l'ergonomia, la coherència amb els valors de la marca, el cost i per suposat la estètica els supediti a fer servir uns determinats recursos formals més o menys vistos. Cal no oblidar també que Starck disposa d'una gamma de productes amplíssima d'entre els quals hi ha peces que sí destaquen per la seva correcció i originalitat (tenint en compte que són aspectes molt difícils de combinar), com poden ser la cadira Dr. No, la Toy, o les col·leccions d'aixetes i de mobles de bany dissenyades respectivament per a Axor i per a Duravit. Parlant clar, m'agraden els dissenys de Philippe Starck quan no semblen dissenys de Philippe Starck. En aquesta conferència que ens proposa TED (que no us puc pujar al bloc per problemes tècnics d'aquesta web tan interessant) podem veure l'aspecte més irònic d'aquest conegut dissenyador francès, utilitzant en aquest cas la ironia per parlar de temes molt seriosos. Espero que us agradi. A mi, encara que no és un dels meus dissenyadors preferits, m'ha resultat força entretinguda. Per cert, us haureu de concentrar per entendre el seu anglès afrancesat, com a mínim a mi m'ha costat una mica. http://www.philippe-starck.com/

Nous temps, nous materials

2007-12-25T23:41:00.000+01:00

Fa temps ens explicava un professor a classe de materials una teoria que em va semblar particularment curiosa, i interessant alhora, perquè mai m’havia plantejat el tema des d’aquest punt de vista. Deia el següent: la humanitat ha evolucionat tecnològicament gràcies al descobriment de nous materials i de les seves aplicacions.
Confesso que des de sempre havia atribuït els invents a l’obra exclusiva de genis solitaris que treballaven als garatges o als magatzems de casa seva, tal i com va fer Edison per perfeccionar la bombeta inventada per Swan o, més recentment, Jobs i Wozniak per desenvolupar el primer –i revolucionari- ordinador Apple. Però segons la teoria comentada pel meu professor, què hagués estat de tots aquests inventors si no haguessin disposat de coure en filaments per a conduir l’electricitat? Què haurien fet si no haguessin conegut les enormes possibilitats del silici per a la producció de microxips pels nostres ordinadors? Haurien els arquitectes projectat gratacels de no haver conegut l’acer o el formigó armat? Segurament no.
Em consta que els historiadors estan acostumats a mantenir debats similars. Alguns defensen la participació històrica de figures clau, genis l’acció dels quals fa variar el decurs dels fets, d’altres donen més importància al context, que és el que obliga a aquestes figures a prendre les decisions en una direcció o en una altra. No sóc ni molt menys un expert en aquestes matèries, però m’aventuraré a pensar que les dues teories tenen la seva part de raó.
Amb el tema dels materials probablement passi el mateix. No se’ls hi ha d’atribuir tot el mèrit de l’evolució tecnològica, però és ben cert que tenen una gran importància i que sovint se’ls ignora. Pensem una mica en el que ens rodeja. Estem asseguts en una cadira de fusta o de plàstic –materials escollits per la seva bona resistència combinada amb lleugeresa i baix cost- bevem aigua en gots de vidre –la transparència del qual ens permet veure el seu contingut- anem en bicicletes d’alumini, titani o magnesi –materials que ens permeten combinar tenacitat amb un pes molt contingut-, ens comuniquem gràcies a fils de fibra òptica i de coure, entre milers d’exemples més. Ben aplicats, tots aquests elements ens fan la vida molt més fàcil i sense ells, amb tota seguretat, no hauríem arribat al grau de desenvolupament actual.
Cada dia apareixen nous materials que posseeixen unes propietats absolutament sorprenents: canvis de color, de duresa, capacitat per recuperar la seva forma original, elasticitat o duresa extremes, i moltes més. És un gran repte pels dissenyadors i els enginyers actuals atrevir-se a aplicar-los en detriment dels més habituals, però el nostre planeta demana vehicles més nets, objectes més funcionals i comunicacions més eficients i ràpides, i tot a un preu al que pugui arribar el més gran nombre de gent possible, i en això la ciència dels materials té un paper clau.

Festes sense residus

2007-12-17T11:05:00.000+01:00

Aquest article el podeu llegir també a la web http://www.impuls.cat/. No és un article que parli estrictament de disseny, sinó que més aviat ho fa dels residus que generen els nostres regals nadalencs. Tot i això l'he afegit també al bloc perquè penso que planteja una reflexió que pot ser interessant, sobretot de cara al disseny de packaging i a les empreses que el contracten. Bones festes!

Al llarg d’aquest article parlarem de les compres nadalenques. Però abans que pressuposeu que es tractarà d’una crítica ferotge al consumisme, o, a l’inrevés, d’una defensa aferrissada del mateix, s’ha d’aclarir que ens mantindrem al marge d’aquest debat. Volem fer palesa una altra cara d’aquest fenomen que sovint s’obvia o no es té en compte, una cara més trista: els residus que provoca la quantitat enorme de compres que es realitzaran durant aquestes festes.El pitjor de tot es que aquests residus es podrien evitar d’una manera facilíssima reunint esforços des de l’administració, els diferents organismes de gestió de residus, i els compradors i usuaris finals. Perquè sí, igual que els ens públics que gestionen la nostra societat, nosaltres també tenim una part considerable de culpa i podem fer petites accions que poden millorar aquesta problemàtica.
Dic que em mantinc al marge d’aquest debat perquè no em refereixo a que hem de deixar de comprar, sinó a que estic convençut de que hem de comprar amb més criteri, observant el packaging del regal i la manera com ens l’emboliquen, i fent després el petit esforç necessari per separar els materials que el componen per llençar-los al seu contenidor corresponent.Dos exemples m’han tocat de prop en cosa de pocs dies, sent el contrast entre ells el que probablement ha motivat aquest article: fa uns dies vaig adquirir un programa informàtic a una famosa botiga del centre de Barcelona. Per protegir un senzill DVD la coneguda companyia que l’havia produït havia ideat un packaging tan complex que per obrir-lo vaig haver de lluitar, a més de amb la caixa standard del mateix DVD, amb un cartró imprès a tot color i amb un voluminós plàstic de forma esfèrica, anant tot això és clar, envoltat d’una bossa de plàstic per poder transportar-ho amb comoditat.
L’altre exemple està a les antípodes. Vaig rebre un obsequi adquirit a una botiga japonesa d’objectes per a la llar i la diferència de plantejament era abismal: l’embolcall del mateix era pràcticament inexistent, una senzilla bossa de plàstic translúcida amb les mides justes del contingut, sense gairebé cap impressió a tinta i maquíssima per la seva sobrietat, feia la mateixa funció que abans realitzaven el cartró a color, l’esfera i la capsa del DVD, sent a més la bossa amb la que em va arribar tot de cartró -material molt més fàcil de reciclar- també sense gairebé cap informació supèrflua. Recursos minimitzats, mateix resultat.Analitzada com a fet puntual la meva batalla a l’hora d’obrir els diferents embolcalls del primer exemple no deixa de ser una anècdota més o menys curiosa. Ara bé, multiplicada pels milions i milions de productes similars que es vendran aquest Nadal la situació és extremadament preocupant. Quan de temps trigaran a esgotar-se els nostres recursos a aquest ritme d’explotació?
No us demanem que no compreu regals durant les festes pels vostres éssers estimats. Us demanem que digueu "no" en la mida del possible a la pregunta "Vols una bossa pel llibre?" fent l’acció de guardar-lo a la motxilla, que emboliqueu els regals amb paper -decorat amb colors si voleu, aquí no m’hi fico- i no amb sofisticats plàstics brillants, i que separeu els residus generats llençant-los al seu contenidor corresponent. Així tindrem un Nadal idèntic al que tindríem si no féssim aquestes accions, però amb la possibilitat de gaudir d’un medi ambient amb més bona salut, que ja li fa falta.

PFC: Definint el mòdul bàsic

2007-11-27T12:53:00.000+01:00

Abans de posar-me a dissenyar els diferents complements de que disposarà el separador he volgut fer una prova sobre com pot ser la forma final del mòdul bàsic de separació. Per fer-ho he aparcat el llapis i el paper momentàniament per fer proves de forma utilitzant el Freehand -programa al que per cert li queden quatre dies-. Gràcies a l’ordinador he pogut anar fent mil i una variants ràpidament -quadrat, rodó, més radi, menys, etc- fins que he arribat a una que m’agrada bastant i que trobo coherent amb el meu briefing inicial.
El resultat es pot veure a la imatge superior (clicant sobre ella se us ampliarà amb la majoria d'exploradors), es tracta d’una representació de tres mòduls bàsics units entre ells amb alguns complements afegits: una taula i dos tipus de contenidors.
El mòdul bàsic és una peça de proporcions rectangulars amb un travesser central per tal de contenir els cables i allotjar els possibles endolls. Un esquelet metàl·lic envolta tot l’objecte donant-li més entitat i resistència. Tal i com podeu veure a la imatge inferior està dividit en dues meitats –superior i inferior- per tal de donar més possibilitats a l’usuari si vol treure la meitat superior. Hem pensat en la possibilitat de dissenyar dues formes d’estructura, una arrodonida i l’altra completament quadrada, però deixem la idea en standby per treballar-la després, ja que complicarà el disseny dels altres complements, de manera que de moment ens quedem només amb la primera. Veiem també el que hem anat dient en articles anteriors: hi hauran molts acabats diferents pels panells divisors -en aquest cas per exemple tindríem plàstic groc i fusta de roure- per tal de que s’adaptin a ambients molt variats. Un cop decidit això, i si el meu tutor no em recomana el contrari, passaré a esbossar els diferents complements del separador. També vull treballar el travesser central per donar-li la màxima lleugeresa possible de manera que no trenqui la imatge global de l’objecte, perquè potser ara té massa pes visual. Us emplaço al proper article per veure com evoluciona el PFC.

Miguel Milà, homenatge a un gran dissenyador

2007-11-19T10:12:00.000+01:00

Som a meitat de setmana. La situació és la següent: tinc un article ja començat sobre el futur museu del disseny que es construirà a la plaça de Les Glòries de Barcelona quan decideixo assistir a l'homenatge que el FAD (Foment de les Arts i el Disseny) ha retut a Miguel Milà, un dels primers dissenyadors industrials del nostre país. El resultat ha tingut efectes immediats: m'ha agradat tant l'acte i la figura de Milà que no he pogut fer res més que guardar al calaix l'article en procés per acabar-lo més endavant, per començar-ne un sobre aquest personatge tan interessant. Milà és una figura important en molts aspectes. D'una banda, el més evident: ha creat molts objectes que han esdevingut clàssics del disseny industrial al nostre país. De l'altra, ha esta un dels principals impulsors de la nostra disciplina, sense la feina del qual avui probablement no estaríem escrivint aquest article ni cap altre de la mateixa temàtica o, si més no, no en els mateixos termes.

Milà va néixer a Barcelona l'any 1931. Deixa sense acabar la carrera d'arquitectura mentre treballa al despatx del seu germà i de Federico Correa, segurament com apuntava aquest últim durant l'homenatge, degut a què s'ensumava que la seva vocació anava per una altra banda. L'any 1958 munta el seu propi estudi de disseny i funda l'empresa Tramo, acrònim de Trabajos Molestos, per poder produir els seus propis dissenys. A partir d'aquí inicia una carrera plena de premis, compaginant-la amb la docència a les escoles Elisava primer i Eina després, i participant de la junta del FAD en diversos períodes.

Com a dissenyador la seva tasca és impecable. Els seus objectes són funcionalitat al 100%, els materials i les diferents peces parlen per si soles i podríem dir que ni els hi sobra ni els hi falta res. Diu Milà que "el millor disseny és aquell que s'aconsegueix amb els mínims elements" i no deixa de ser admirable que aquesta recerca de l'essència tingui com a resultat luminàries de tanta bellesa i calidesa com la TMC, la TMM, o la Max Bill (comercialitzada sota el nom de Sèrie Americana), les nostres preferides d'entre la seva basta obra. Sempre hi ha un punt d'artesania en totes aquestes peces, que utilitzen recursos humils i materials clàssics, denotant un rigor constructiu que només tenen els qui coneixen a la perfecció els processos de fabricació dels seus objectes. Tots sense saber-ho hem utilitzat algun d'ells, impossibles de deslligar de la vida quotidiana de Barcelona.

A nivell humà Miguel Milà no es queda enrere. Vint persones van disposar d'un torn de paraula de tres minuts per expressar tot allò que els havia aportat tant a nivell personal com professional. Vam escoltar familiars, amics, alumnes, companys de professió i clients, permetent-nos, doncs, aquest acte, entendre la seva figura d'una manera més global i completa. Anècdotes, vivències i records van fer l'esdeveniment amè, dinàmic i emotiu. Per tot plegat volem felicitar al FAD com a organitzador i evidentment al mateix Milà. Sens dubte s'ho mereix.

Bon disseny a bon preu

2007-11-15T12:01:00.000+01:00

De tant en tant al bloc farem una petita selecció de productes triats segons criteris que aniran variant, amb un únic requisit això sí: que estiguin ben dissenyats i ben produïts. Per al primer article d'aquest tipus hem triat deu productes que comparteixen un preu econòmic. D'aquesta manera volem demostrar que el bon disseny no està en absolut renyit amb el preu. Hi ha articles de firmes reconegudes en el món del disseny, de cadenes de mobiliari de baix cost i fins i tot algun guanyador de concursos, perquè hem volgut mostrar que podem trobar articles a preu raonable a llocs molt diferents entre sí. Per suposat, tots són models originals.
1. May Day, de Konstantin Grcic. 60€ (Biosca&Botey)
Ha estat escollida per ser una làmpara que és tota funció. És una luminària de sobretaula, també de sostre, i fins i tot per llegir al llit, ja que no s'escalfa i no fa perillar la nostra roba de llit. El seu mànec permet recollir el cable, és molt resistent i fa una llum molt agradable gràcies a la seva pantalla de plàstic. Que més podem dir! Felicitats Sr. Grcic!
2. Ampoller Zig Zag. 4,25€ (Vinçon)
Produït en Sintrewood, plàstic reciclat a partir del que llencem als contenidors grocs, permet en un sol gest emmagatzemar les nostres ampolles de vi, ja que la seva estructura en zig zag fa a la vegada de pota i de sostre pel següent pis d'ampoller. El resultat és un bon objecte que en comptes de produir residus de fabricació els consumeix.
3. Estanteria Lack. 22,95€ (Ikea)
Tot i que em confesso detractor de la majoria dels mobles Ikea reconec que hi ha peces molt interessants. L'estanteria Lack, en dues mides, queda perfecte col·locada a la nostra paret gràcies al seu sistema de suport ocult. Un clàssic del catàleg de Ikea.
4. Flamp, de Hiroshi Tsunoda. 27€ (Vinçon)
De la lluminària Flamp m'atreu el concepte que l'ha motivat. Em sembla una idea brillant convertir una senzilla capsa de cartró en una lampareta de nit utilitzant tant pocs recursos. A més porta la nansa incorporada per poder-la moure amb facilitat. Un objecte que tot i ser molt original s'entén d'un sol cop d'ull, com succeeix amb els bons dissenys.
5. Butaca Toy, de Philippe Starck. 125€ (Vinçon)
Allunyada del sinuós estil que tant caracteritzava a l'Starck dels anys 90 aquesta butaca resulta ideal per una terrassa o un jardí. Tot i això s'adapta sense problemes a molts interiors ja que és de línies sòbries i elegants.
6. Easy chair, de Jerszy Seymour. 89€ (Vinçon)
Aquesta cadira és la típica cadira apilable de terrassa però amb una forma més treballada que la fa guanyar a la vegada en solidesa i estètica . A més el polipropilè típic d'aquest tipus de mobiliari d'exterior està reforçat amb fibra de vidre, de manera que el guany en durabilitat està assegurat. Magis és una empresa que domina el plàstic, i amb aquesta cadira ho demostra. Disponible en molts colors.
7. Tamboret Ingvar, d' Ingvar Kamprad. 15€ (Habitat)
Un tamboret a un preu molt competitiu fet de fusta massissa. Per aquells que tingueu un llit baix es converteix en la tauleta de nit ideal. No és que tingui una capacitat enorme, és cert, però per deixar el llibre o l'mp3 abans de dormir és més que suficient.
8. Clea, de Cristophe Mathieu. 89€ (Biosca&Botey)
Una lluminària de sobretaula d'estètica Pop per donar un toc interessant al nostre escriptori. No té més però és molt atractiva.
9. Cepillum, de Manel Gil. 40€ (Servei estació)
Una idea molt divertida seleccionada al concurs Voilà! de Servei Estació. A més dona una llum molt càlida, i això que utilitza un fluorescent com a font d'emissió i un senzill raspall com a pantalla!
10. CD de paret, de Naoto Fukasawa. 120€ aprox. (Muji)
Un dels temes que més m'interessen com a dissenyador és apropar la tecnologia a aquells sectors amb més dificultats, com la gent gran. Fukasawa ho ha aconseguit amb matrícula d'honor. Estic segur que qualsevol dels nostres avis o àvies sabrien escoltar un CD amb aquest reproductor, es tan fàcil com estirar de la cordeta. Els altaveus estan integrats a la carcassa encara que no ho sembli. Fàcil, instintiu i fins i tot diria que poètic.

PFC: Esbossos 3

2007-11-06T14:29:00.000+01:00

Després d’analitzar les dues opcions de les que disposàvem (veure anteriors articles), hem pres decissions importants sobre el nostre projecte.

Ens hem decantat per la primera que us vam presentar, la inspirada en els paravents o “biombos”. Les raons són clares: en primer lloc comparteixo l’opinió del meu tutor (opinió que apareix com a resposta d’un dels articles) de que aquesta opció s’adapta molt millor a l’arquitectura i al mobiliari d’oficina existent. Aquest fet faria decantar per sí mateix la balança al seu favor, ja que és bàsic si estem dissenyant un moble separador per l’espai de treball, però altres raons també ens fan pensar que la decisió és correcta.
Aquesta opció em permet treballar el mòdul d’una forma més directa, podent així generar el volum de les peces d’una forma més fàcil. Dissenyant una estructura de formes netes i senzilles podré ser més creatiu i tindré molta més llibertat a l’hora de dissenyar els diferents complements del separador ja que, si afegim peces complexes a un esquelet ja de per sí complex podem arribar a tenir un objecte massa caòtic.
A més el biombo permet que el separador es pugui re col·locar d’una forma més dinàmica si les necessitats canvien, premissa bàsica del meu projecte. Les diferents peces estaran articulades i equipades amb rodes de manera que podrem estirar i plegar el moble d’una forma fàcil.
El proper pas serà anar definint de mica en mica l’aspecte del separador. Jo treballo habitualment a les fases inicials del projecte amb llapis i paper, de manera que aniré penjant progressivament esbossos cada cop més detallats a mida que el projecte avanci.
Ara mateix estic treballant l’aspecte general del separador, pensant en com resoldré els requisits que m’he proposat acomplir mentre penso en la imatge general que tindrà el moble.

A l’esbós superior podeu veure com podria ser l’esquelet que suportarà les diferents peces del separador. Aquest esquelet es podrà unir amb altres peces iguals que ell mitjançant ròtules, de manera que les peces podran pivotar entre elles exactament igual que un paravent normal.
El marc exterior d’aquestes peces serà amb molta probabilitat metàl·lic (alumini o acer). La peça horitzontal central és la que contindrà les conduccions de llum, telèfon i antena. Ha d’estar situada a una alçada superior a la del taulell de les taules, de manera que endollar un ordinador o una impressora sigui una acció fàcil.
En el segon dibuix podeu veure un petit esquema d’una part completa de separador amb els seus complements incorporats. Aquests accessoris s’haurien de poder posar i treure amb relativa facilitat per si les necessitats canvien. També podeu apreciar una secció de la part central del separador (les conduccions) juntament amb la connexió que podria unir els cables de dues seccions diferents.

F.L. Wright: Mirar enrere per trobar solucions de futur

2007-10-24T14:29:00.000+02:00

Aquest article l'he escrit per a la web www.impuls.cat . Mira de donar una opinió crítica sobre l'organització empresarial actual, sobretot centrant-nos en el món de les oficines, a les que dedico el moble que dissenyo pel meu PFC. Frank Lloyd Wright fou un arquitecte genial que ens pot servir d'exemple sobre com els dissenyadors i els arquitectes a vegades han de canviar el món que els rodeja.
En l'arquitectura, com en el disseny i en moltes altres professions, sovint es mira d'aportar solucions noves i originals d'una forma gratuïta sense oferir res més a canvi que el goig estètic d'admirar una forma o volum impossibles. Sense enrocar-me en l'argument gastat de l'"abans es feien les coses millor" és possible que en alguns d'aquests casos el camí correcte hagi estat sempre a la nostra esquena, en el passat, i que hagués estat més adequada una reinterpretació del que ja està fet que no pas la novetat per la novetat. Frank Lloyd Wright (1867-1959) fou un arquitecte americà considerat avui dia un dels grans mestres d'aquesta professió del segle XX. És conegut per edificis tan representatius com la Fallingwater House o el novaiorquès Museu Guggenheim. Tot i això, amb aquest article volem centrar-nos en els seus edificis d'oficines, que van suposar una revolució per a la forma de treballar dels milers de persones que en ells desenvolupaven la seva feina, tant des del punt de vista estètic com des de l'organitzatiu.
L'any 1906, molts arquitectes centraven la seva feina en el domini de la tècnica constructiva i el disseny estètic dels gratacels. Els inicis del segle XX van ser una època de grans innovacions constructives, i els arquitectes es trobaven en una situació complexa, ja que tenien una tradició constructiva clàssica al darrera i materials diferents i superiors als dels seus avantpassats. Era necessari, per tant, buscar un nou llenguatge per poder aplicar-los amb coherència.
Aquell mateix any Frank Lloyd Wright proposava noves i importants directrius projectant l'edifici d'oficines Larkin, que va contribuir a canviar la manera de concebre aquest tipus de construccions. Larkin era una empresa de venda per correu que donava feina a 1880 persones. Els empleats tenien el seu lloc de treball a grans galeries obertes, il•luminades gràcies a un atri central de sis plantes d'alçada. El propòsit principal de Wright al crear aquest edifici fou el de generar una nau central de grans dimensions a on s'obrien els diferents espais de l'edifici sense cap divisió física. Això millorava les condicions d'il•luminació de l'edifici, però suposava sobretot una revolució a nivell de relacions laborals, ja que els treballadors tenien la sensació de pertànyer a una família. Tots treballaven colze a colze en un mateix espai, fos quina fos la seva jerarquia dins de l'empresa, ja que no existien els despatxos privats ni separats, cosa que va suposar una millora en la productivitat. Un segle després aquest fet és encara interessant des del punt de vista organitzatiu, i tot i ser molt positiu, no s'aplica en el 99% de les oficines actuals.
Trenta anys després d'aquella fita, l'any 1936, comença la construcció de l'edifici Johnson, que una vegada més utilitzà grans espais comuns com a forma d'organització, solucionant-los aquesta vegada d'una forma més orgànica i càlida que no pas a l'edifici Larkin.Curiosament, si observem l'actualitat, tot estudiant com són les seus de les empreses més innovadores, veiem que en certa manera són evolucions de les solucions de Wright: predominen els espais oberts on els treballadors disposen de flexibilitat per desplaçar-se i escollir el lloc de treball que més els convé, fomenten que els empleats personalitzin el seu espai de treball de la forma que els resulti més agradable, flexibilitzen els horaris laborals al màxim exigint només la realització d'un nombre d'hores setmanals en lliure distribució, en definitiva, aposten per donar llibertat als seus treballadors.
Les empreses que segueixen aquests patrons de comportament són considerades per la resta anàrquiques i poc disciplinades, essent curiosament les que millors resultats obtenen. Amb tota seguretat són vistes per la resta d'empresaris amb els mateixos ulls que eren observats Larkin i Johnson quan van adjudicar els seus projectes a una persona amb la capacitat de trencar les normes de Frank Lloyd Wright, que les trencava com fan alguns creatius avui dia, sí, però amb la coherència d'oferir coses a canvi.

PFC: Esbossos 2

2007-10-22T11:20:00.000+02:00

Per l’opció 2 hem pensat en dissenyar un separador més fixe. En aquest cas també trobem una estructura on es poden col·locar peces amb acabats diferents, però aquestes serien d’una mida més gran. Hem optat ara per crear una estructura més orgànica, que gràcies a la corba pugui generar espais que siguin útils per diferents coses. D’aquesta manera, en comptes de tenir eixos al final de les peces que permetin una articulació, trobaríem peces fixes que es podrien comprar amb diferents angles (s’han de decidir però 30, 60 i 90 serien bones opcions) i peces d’unió entre tres o més separadors (en X i en Y). Seria important que les peces finals sí que es poguessin articular, de manera que poguéssim crear un nucli fixe amb uns braços articulables en la seva part final, que donessin la flexibilitat que el nostre projecte demana.

PFC: Esbossos

2007-10-19T13:31:00.000+02:00

Fa cosa d’una setmana hem deixat de banda la part teòrica del projecte per passar ja a esbossar les primeres idees. D’entrada volem obrir camins, no tancar-los, de manera que els dibuixos no tenen en compte aspectes constructius sinó que més aviat pensem a escala general sense entrar en els detalls.
En aquest article expliquem la primera de les opcions de les que hem fet esbossos. Està inspirada en els paravents o “biombos” de manera que la estabilitat de l’objecte arriba quan aquest es doblega. En aquest cas buscaríem una solució mixta, ja que els biombos, totalment desplegats cauen, i a nosaltres això no ens interessa. Mitjançant potes, nosaltres farem possible que els nostre separador funcioni també d’aquesta manera.

Així la idea és dissenyar una sèrie de complements que es podran unir a l’estructura (amb un mecanisme que està encara per dissenyar) en qualsevol part del separador, adaptant-lo a les nostres necessitats.
Desenvoluparem diferents gammes de complements, de manera que la gamma de complements de més qualitat quedaria molt bé en una oficina molt seriosa, i la gamma més bàsica, produïda en materials més econòmics, tindrà uns acabats més juvenils. Les peces podran rebre estampats que encara personalitzaran més l’aspecte del separador.

PFC: Client

2007-10-10T08:05:00.000+02:00

Com a dissenyadors, el nostre client és una empresa de mobiliari d’oficina fictícia relativament petita però que fabrica un producte de qualitat mitjana/mitjana-alta. El seu catàleg és molt similar al de la seva competència i vol que li dissenyem un sistema de mobiliari diferent dels estàndards per destacar-se dels seus competidors. Ha detectat una nova necessitat, un possible nínxol de mercat i ha pensat en un dissenyador jove per tal de projectar-la.

La necessitat
Han pensat en que volen enfocar aquest producte a un comprador jove professional (30-35 anys) que fa pocs anys que ha muntat la seva pròpia empresa. Té un negoci que s’està consolidant i ha decidit adquirir un sistema de mobles separadors pel seu local, de mida mitjana i fins a la data, completament diàfan. Així guanyarà privacitat en certes àrees de l’empresa mantenint l’aspecte d’espai únic.
Ell o ella, com la seva empresa, té gust per la innovació i és per això que vol distingir-se de la seva competència, distanciant-se també per una seu corporativa diferent a la resta. Vol que els mobles de la seva empresa siguin molt especials i contemporanis, sense ser freds. El seu negoci està relacionat amb la creativitat i la tecnologia, pot ser una empresa de telecomunicacions, una d’informàtica o un estudi de disseny gràfic.
Té unes necessitats molt canviants ja que el flux de treballadors que hi ha a la oficina en un mateix instant és molt variable. D’aquesta manera vol poder desplaçar els mobles de tant en tant per si ha de fer una reunió no prevista, o si necessita més espai en un racó de l’oficina a causa d’un moment puntual de molta feina. És per aquest motiu que ha optat per no dividir l’oficina amb parets (ni prefabricades ni d’obra) sinó que s’ha decantat per un sistema de separadors mòbils molt més flexible.
A més el seu despatx rep sovint visites de clients, motiu pel qual vol que el separador sigui completament personalitzable respecte a la imatge de l’empresa. Això ha de venir tant des del punt de vista del color com des dels materials, que hi hagin superfícies a on reproduir el logotip de l’empresa de diferents maneres, i altres tipus de personalització que es definiran més endavant.

PFC: Plantejament del projecte

2007-10-03T14:39:00.000+02:00

Després d’aquest petit impass comencem amb el primer article dedicat al meu projecte final de carrera (l’anomenaré PFC a partir d’ara) que anirem intercalant amb més articles sobre teoria del disseny. Durant aquestes últim mes hi han hagut exàmens, problemes greus amb la meva connexió a Internet habitual, canvis laborals bastant radicals, un caos. A partir tornarem a agafar ritme amb el bloc renovant-lo dos cops a la setmana, els dimecres i els dissabtes.
Entrem en matèria. El títol del PFC és “Disseny d’un moble separador d’espais per a espais de treball diàfans” i com a tal consistirà en la projecció d’un moble separador i del conjunt d’accessoris que s’articularan al voltant d’ell. L’àmbit de destí escollit ha estat el laboral perquè els espais de treball primen la funcionalitat per sobre dels condicionants estètics, i això m’interessava pel meu projecte. Un projecte orientat al món de la llar hagués sigut sobretot un exercici d’estil, i la meva intenció (d’aquí a uns mesos veurem si aconseguida o no) és aportar alguna solució funcional al món del mobiliari que pugui ser interessant de cara al futur. De totes formes això no implica que tingui intenció de descuidar la imatge del projecte ni molt menys.
Tradicionalment el mobiliari d’oficina ha sigut sempre fred i tecnicista. Nosaltres volem dissenyar un moble càlid, prenent referències del moble de la llar a nivell de textures i formes per tal de que l’espai de treball que generi sigui el més agradable possible. Potser l’exemple a seguir és el disseny escandinau, que va ser el primer en aconseguir que el disseny modern i de producció industrial agradés al gran públic, gràcies a la feina de dissenyadors com Aalto i Jacobsen. Nosaltres volem intentar un procés similar.

Requisits funcionals
En aquest apartat explicarem les exigències funcionals que mirarem de resoldre amb el projecte. A mida que la nostra feina avanci és possible que alguns d’aquests requisits es descartin, però d’entrada ens ajudaran a prendre una direcció de treball inicial.
Està clar que el nostre moble serà una separació visual. Gràcies a utilitzar diferents materials podrem aconseguir el grau de privacitat que ens interessi per a la nostra àrea de treball. Es podran aplicar per exemple materials opacs si volen que el tancament visual sigui total i materials translúcids o fins i tot transparents quan les nostres necessitats siguin d’un grau de privacitat menor. No treballarem la separació acústica, perquè complica el projecte en excés –una separació acústica en condicions podria comprometre altres aspectes bàsics del separador, com per exemple que es pugui desplaçar amb facilitat—.
El separador estarà format per mòduls, que es podran comprar per separat per tal d’ampliar/modificar-lo. Podem considerar-lo per tant un moble escalable, ja que podrà créixer de forma infinita a mida que s’afegeixin noves peces per tal d’adaptar-se als espais més grans.
Les unions entre les diferents peces seran mòbils, ja que així facilitarem l’articulació del moble per adequar-se a unes necessitats canviants. També haurà de ser fàcil el muntatge/desmuntatge del moble, motiu pel qual serà necessari dissenyar algun mecanisme de clipatge ràpid entre peces. És molt important que sigui un element dinàmic, de manera que es pugui adaptar fàcilment a unes necessitats canviants movent-lo, dividint-lo, girant-lo, etc.. Amb tota probabilitat utilitzarem rodes per tal de que el desplaçament del separador (o d’alguna de les seves parts) sigui fàcil i còmode.
Serà necessari també que condueixi l’electricitat, l’antena de TV i el telèfon al llarg de la seva estructura. D’aquesta manera evitarem cables pel terra o per les parets i estalviarem en instal·lacions dins del nostre despatx. Al cap i a la fi estarà situat en un àmbit d’oficina, i els ordinadors, impressores, etc són les eines de treball més importants en aquests espais.
Volem que el separador sigui el centre al voltant del qual s’articuli l’espai de treball, motiu pel qual dissenyarem una sèrie de complements que s’adaptin al cos principal del moble. D’entrada dissenyarem una taula d’escriptori i una taula alta tipus barra de bar, un mòdul de contenidors (pensant en diferents mides) i algun complement decoratiu per personalitzar el separador adaptant-lo a les diferents imatges d’empresa.
En el proper article parlarem del client tipus que imaginem pel nostre projecte. Evidentment no és el mateix dissenyar un separador per a un clàssic despatx d’advocats de la zona adinerada d’una ciutat que per a una innovadora empresa de telecomunicacions, o per a un arquitecte que treballa des de casa seva. Així suposant un client tipus podrem delimitar millor el nostre projecte. Sembla que aquest fet només hauria d’afectar a qüestions d’estil, però la realitat és que ens farà decantar per uns materials o uns altres, diferents processos de fabricació o demandes de funcionalitat diferents.

Ross Lovegrove

2007-09-09T23:58:00.000+02:00

Aquí us penjo una fantàstica conferència sobre disseny de Ross Lovegrove que, a més de ser un dels dissenyadors més importants de l'actualitat amb una especial habilitat per les formes orgàniques, és un extraordinari comunicador. La conferència està en anglès, però a poc que domineu aquest idioma crec que val la pena que feu l'esforç, perquè és divertida i interessant alhora.
http://www.rosslovegrove.com

Estudiar disseny al nostre país

2007-09-02T20:42:00.000+02:00

Amb aquest article vui parlar de la situació de l'ensenyament del disseny al nostre país. Per tal de veure la problemàtica d'aquest tema d'una forma més clara, compararem la situació d'aquesta disciplina amb la que probablement més punts en comú té amb ella: l'arquitectura. L'arquitectura i el disseny són dues disciplines germanes des de molts punts de vista. Existeixen paral•lelismes evidents entre les aptituds que necessita un bon arquitecte i les que necessita un bon dissenyador (visió espacial, creativitat, rigor, una bona base tècnica, etc.), essent totes dues disciplines de caire projectual.
Tot i això, veiem que la situació de les dues és ben diferent, ja que l'arquitectura està més establerta que no pas el disseny. Tothom sap que per construir una vivenda necessita un professional titulat que la projecti, però no tots els empresaris saben que han de contractar un dissenyador amb una formació adequada per tenir una imatge corporativa competent o un local comercial atractiu, cosa que dificulta al disseny arribar a una situació professional de normalitat.Posats a buscar-li una explicació al fet que dues disciplines tan semblants tinguin valoracions tan diferents pensem que un dels motius principals és la diferència de bagatge històric. El disseny conegut com a tal és relativament jove, Peter Behrens, considerat un dels primers dissenyadors, comença a desenvolupar la tasca professional a l'empresa AEG (la feina per la que és més conegut) l'any 1907. En contraposició a aquests cent anys i escaig d'història veiem que a l'antiga Grècia ja es parlava de l'arquitectura com a "l'art de qui realitza el projecte i dirigeix la construcció d'un edifici i de les seves estructures", definició que avui dia no resulta completa ni adequada, però que apunta trets bàsics d'aquesta professió.
És potser per aquest motiu que el disseny és encara un gran desconegut per a la societat, i és una opinió generalitzada, fins i tot dins del món empresarial, que es tracta d'una necessitat supèrflua i banal per a les empreses i per als seus productes. Tant de bo hagi de desdir-me de les meves paraules d'aquí a uns anys.
D'altra banda la situació del disseny a nivell acadèmic és força curiosa. Podem observar que estudiar disseny al nostre país és un luxe, en no existir un ensenyament superior de disseny homologat per l'Estat. D'aquesta manera trobem una sèrie d'escoles de disseny de reconegut prestigi com Elisava, Eina i d'altres, que ofereixen una formació de qualitat, però a un preu que no tots els alumnes es poden permetre. En contraposició, dins de l'ensenyament públic no trobem cap oferta paral•lela si no tenim en compte dues excepcions: d'una banda l'enginyeria tècnica en disseny industrial, carrera que funciona bé però que no tracta de formar dissenyadors industrials, sinó de tècnics capaços de recolzar a aquests. De l'altra trobem l'escola Llotja, escola d'Arts Aplicades i d'Oficis Artístics, amb finançament de la Generalitat, dins la qual el disseny ocupa només una part de la seva oferta lectiva, no com les escoles abans citades, especialitzades en aquesta disciplina. Així, l'escola Llotja per sí mateixa no pot cobrir la demanda de dissenyadors que té el mercat.
Si comparem amb l'arquitectura la situació formativa del disseny és senzillament lamentable, ja que aquesta compta amb un ensenyament públic que funciona des de fa anys, fins i tot podíem dirque segles, i una xarxa d'universitats que s'estén per tot l'Estat.La única solució, completament utòpica avui dia, és l'homologació. Dic utòpica perquè amb el procés de Bolonya el que es farà serà reduir el nombre de carreres i no afegir-ne de noves. D'altra banda, les associacions de dissenyadors com el FAD, el BCD, o el DDI miren cap a altres direccions, pensant més en futurs museus del disseny i en organitzar premis que en col•laborar amb les universitats públiques per a crear unes bases que preparin l'homologació d'un ensenyament de disseny de qualitat. Així no anem bé.

El procés creatiu del disseny

2007-08-27T13:09:00.000+02:00

Sovint es pensa que el disseny és un accessori, una cosa que s’afegeix quan un objecte, un interior d’un local, o un grafisme (per citar alguns exemples entre milers de possibilitats que s’estenen al món de la moda, al de l’automoció o fins i tot al de l’arquitectura) ja està més o menys desenvolupat i que fa que aquest sigui més atractiu estèticament.
Doncs no, vull continuar la meva croada contra la idea del disseny-superficial, demostrant que aquesta idea és completament falsa. En aquest article explicarem com pot ser un procés de disseny més o menys arquetípic perquè els que comencen o els que s’ho miren des de fora s’introdueixin en la metodologia d’aquesta disciplina. No es tracta d’una metodologia rígida en absolut, més aviat és un punt de partida per trobar la pròpia manera de fer. Les fases de què parlarem sovint es troben diluïdes entre elles, o segueixen ordres diferents donant-se de forma paral·lela.
El primer pas per realitzar un disseny ben fet és el de fer una investigació prèvia, una investigació de caire quasi científic, sobre el que està ja fet i els recursos/solucions necessaris per fer-ho, també del que realment necessitarà l’usuari tipus del futur disseny i de la tendència que es preveu que seguirà el mercat d’allò que es vulgui dissenyar. Si es treballa per una gran empresa aquesta fase es realitza normalment en col·laboració amb el client, però siguin qui siguin els actors principals de la investigació el resultat ha de ser el mateix.
Així, la teoria indica que el punt de partida ideal per un dissenyador abans de començar un projecte serà sempre el domini de la situació actual, de manera que quan comenci a treballar tindrà més possibilitats de crear una cosa diferent a les altres, i també idealment, millor des de tots els punts de vista, des de l’estètic fins al funcional.
A partir d’aquí comença la fase més creativa del projecte, la generació d’idees. Cada dissenyador o equip de dissenyadors té el seu mètode i tots són igualment vàlids. El que ens interessa és que al final d’aquesta fase es tingui definit d’una forma més o menys clara com volem resoldre el nostre projecte, ja sigui mitjançant croquis, textos, etc. cadascú pot utilitzar el seu llenguatge. Posteriorment es podran continuar prenent decisions respecte al projecte (no és una cosa exclusiva de la fase de generació d’idees) però sol ser cert que quan més treballada estigui més fàcilment realitzarem un disseny encertat.
Ara haurem de portar a la realitat les idees que han sorgit durant les etapes anteriors. A la pràctica aquesta fase és la que més s’allarga de totes. Aquí ens trobarem per exemple amb problemes del tipus: no podem aconseguir que el material escollit no se’ns decolori, els recursos que volem utilitzar són massa cars per al nostre client, la tecnologia escollida no està consolidada al nostre àmbit territorial, etc.
Dins d’aquesta fase el dissenyador ha d’utilitzar les tècniques de la seva professió: des del domini de les eines informàtiques, la realització i la interpretació de plànols, coneixements de materials i de processos productius, etc. No hem de donar més importància del compte a aquesta fase, només la que es mereix. No s’és un millor dissenyador per tenir un nivell excel·lent utilitzant l’ordinador o per tenir unes grans habilitats per al dibuix. Tot això no són més que eines que el dissenyador utilitza per dissenyar, no són el disseny en ell mateix. Ha de quedar clar, però, que quan més gran en sigui el domini, més versatilitat, més possibilitats tindrà el dissenyador de cara a realitzar la seva feina, i més fàcilment podrà expressar les seves idees, ja que el disseny en part no deixa de ser una forma més de comunicació.

Tot es dissenya.

2007-08-25T12:07:00.000+02:00

Per inaugurar el bloc comencem amb un article que vaig escriure per a la pàgina web www.impuls.cat. Aquí s'introdueixen conceptes interessants sobre el significat real de la paraula disseny, que ens ajudaran a entendre millor articles futurs. Espero que us agradi!

- M'he comprat uns mobles "de disseny" per a la sala de casa meva.

- L'altre dia vaig prendre una copa a un bar "de disseny".

Aquestes dues frases tan escoltades avui dia no són correctes si entenem el significat real del concepte "disseny". Mai sentirem a ningú dir: "visc en un edifici d'arquitectura" o "llegeixo un llibre d'escriptura", ja que constitueixen redundàncies evidents. I és que totes les cadires, tots els locals comercials, tots els logotips i totes les faldilles es dissenyen, bé o malament, però es dissenyen. Llavors per què etiquetem amb el "de disseny" de torn només a alguns d'ells?

Aquest qualificatiu s'aplica popularment a aquells objectes, espais, grafismes, etc. que tenen una estètica potent i original, tan potent i original que comporta problemes de funcionalitat. Això suposa un gran desprestigi per a aquesta professió, ja que si aquest raonament fos vàlid estaríem dient que els dissenyadors són uns il·luminats que es dediquen a generar peces boniques i inútils alhora. Res més allunyat de la realitat, ja que la tasca del dissenyador és la de resoldre els condicionants econòmics, tècnics, estètics i, sobretot, funcionals d'un projecte donant-li una forma física que sigui coherent amb tots aquests factors. I com que resoldre la funcionalitat d'un disseny és un dels pilars de la feina dels dissenyadors, queda clar que associar aquesta disciplina amb inutilitat no té cap mena de sentit.

Es poden analitzar les característiques d'un disseny de la mateixa manera que s'analitza un edifici: hi ha dissenys retro, sofisticats, funcionals, tecnològics, pràctics, etc. segons els aspectes que hagi potenciat el seu dissenyador en crear-los. Sempre parlarem d'un bon disseny no com un disseny bonic o atractiu sinó com un que acompleixi els condicionants de què abans parlàvem, entre els quals es troba l'estètica, és clar.

Posarem un exemple, com puc valorar jo si una cadira de menjador està ben dissenyada? Doncs bé, entre d'altres coses observaré si és còmoda, si és sòlida i resistent, si té un pes que em permeti desplaçar-la amb facilitat, si la seva forma m'agrada i per suposat, si té un preu de venda coherent amb la qualitat amb la qual s'han resolt tots aquests factors. Ni puc pretendre adquirir una cadira que s'ha produït amb una qualitat excel·lent —tanta que em durarà anys i anys en perfecte estat— a preu de producte Ikea, ni haig de comprar una de cara molt original, però que estigui fabricada sense cura.

Tot i això volem destacar que un producte de gamma baixa es pot considerar un disseny excel·lent de la mateixa manera que un de gamma alta, si funciona i respon al que hem pagat per ell. Un exemple molt clar: el cendrer Copenhagen d'André Ricard té una funcionalitat excel·lent, i un preu entorn als cinc euros.

En definitiva, tot el que ens rodeja ha estat dissenyat, no només les coses que més ens criden l'atenció. Serà la nostra visió crítica la que ens permetrà decidir si bé o malament, i si val la pena invertir en un producte ben fet. De totes maneres des d'aquí suggerirem la resposta: SÍ.