Fa un any i mig vaig escriure un article reflexionant sobre la situació –preocupant en aquell moment, al menys per mi- dels estudis de disseny. S’acostava la implantació del Pla de Bolonya i no percebia el panorama futur gens engrescador: estaven a punt de retallar el nombre de carreres, i algunes amb bona salut com les telecomunicacions estaven a punt d’ésser eliminades.
Havent passat aquest temps haig de dir que m’equivocava de bat a bat: Bolonya s’ha aplicat amb una certa flexibilitat i criteri, i de la reducció prevista del nombre de carreres s’ha passat a una ampliació que ha permès homologar el grau en disseny a un bon nombre d’universitats de l’Estat. Conec les crítiques que s’han fet al Pla de Bolonya i en part les comparteixo, però en aquest aspecte concret no puc estar més agradablement sorprès.
El futur a partir d’ara pinta molt i molt interessant. Per primera vegada al nostre país tenim uns estudis oficials de grau de disseny i equiparem la nostra professió al menys a nivell acadèmic a l’arquitectura, l’enginyeria, la filosofia o les matemàtiques. Vull pensar que a aquesta homologació vindrà acompanyada d’una progressiva acceptació social de la professió de dissenyador com a tal, amb un més gran reconeixement de la nostra tasca.
A més això farà possible que els estudiants que vulguin fer un doctorat i investigar en disseny ho puguin fer sense venir necessàriament de les Belles Arts, la Filosofia o la Història de l’Art, sent a partir d’ara directament titulats de Grau en Disseny els que poden continuar estudiant i investigant aquesta disciplina.
A Catalunya la gran majoria d’escoles de disseny han homologat o estan en procés d’homologació d’aquest grau, i imparteixen o impartiran de forma imminent els estudis de disseny de forma reglada segons Bolonya. Les que no han iniciat aquest procés crec que fan tard i que perdran competitivitat.
Fins aquí tot sembla fantàstic i perfecte, però com sempre tot té la seva part fosca. Sense dubtar de la gran qualitat de les escoles de disseny privades existents a Catalunya, demostrada amb anys i anys d’experiència formant dissenyadors de reconegut prestigi, em sorprèn que cap universitat pública hagi plantejat una alternativa pública que permeti estudiar disseny a joves que no tinguin el poder adquisitiu necessari per matricular-se a les privades, i que comporten que estudiar disseny sigui difícilment accessible pels estudiants d’origen més humil. Desconec el procés per implantar uns nous estudis dins d’una estructura universitària, però estic convençut que si algun ens es decidís a ofertar-los obtindria un bon nombre d’alumnes fàcilment, ja que la demanda d’aquests estudis està fora de tot dubte.
Aquest és un dels problemes que trobo, l’altre va per una altra banda. Sorprenentment una de les coses que el Pla de Bolonya no ha deixat clares –no m’entra al cap com es pot crear un pla que capgiri els estudis universitaris de dalt a baix i que no ho hagi tingut en compte- és el que passa amb els estudiants que han finalitzat els seus estudis abans que s’implanti el Pla. Parlant concretament dels dissenyadors aquests tenen estudis fins ara no reglats, de manera que els ja titulats es queden dins d’un buit legal intolerable. La solució més raonable és l’homologació automàtica dels seus títols –o amb un petit mòdul d’unes poques assignatures que afegeixi les matèries que calguin per completar els seus estudis- ja que ningú té la culpa d’haver nascut als setanta o als vuitanta per haver de competir en desavantatge respecte els més joves.
A més, molts d’aquests professionals titulats des de ja fa anys són actualment professors dels més joves, tenint la situació paradoxal que els professors no tenen el títol necessari legal per tal d’impartir uns estudis de grau, però no per mandra, sinó perquè el títol no existia, mentre que els seus alumnes l’estan estudiant i sí que l’obtindran. La sola situació –real, no és un malson, ja que s’està donant ara mateix- de que les escoles de disseny contractin professionals graduats d’altres disciplines per tal de que puguin donar classes als estudis de grau mentre fan fora els professors de disseny de tota la vida –alguns d’ells boníssims- em sembla d’un surrealisme intolerable.
Un cop s’ha acomplert el més difícil que és l’homologació, cal no relaxar-se gaire perquè hi ha temes importants per resoldre i molta feina per fer.
Havent passat aquest temps haig de dir que m’equivocava de bat a bat: Bolonya s’ha aplicat amb una certa flexibilitat i criteri, i de la reducció prevista del nombre de carreres s’ha passat a una ampliació que ha permès homologar el grau en disseny a un bon nombre d’universitats de l’Estat. Conec les crítiques que s’han fet al Pla de Bolonya i en part les comparteixo, però en aquest aspecte concret no puc estar més agradablement sorprès.
El futur a partir d’ara pinta molt i molt interessant. Per primera vegada al nostre país tenim uns estudis oficials de grau de disseny i equiparem la nostra professió al menys a nivell acadèmic a l’arquitectura, l’enginyeria, la filosofia o les matemàtiques. Vull pensar que a aquesta homologació vindrà acompanyada d’una progressiva acceptació social de la professió de dissenyador com a tal, amb un més gran reconeixement de la nostra tasca.
A més això farà possible que els estudiants que vulguin fer un doctorat i investigar en disseny ho puguin fer sense venir necessàriament de les Belles Arts, la Filosofia o la Història de l’Art, sent a partir d’ara directament titulats de Grau en Disseny els que poden continuar estudiant i investigant aquesta disciplina.
A Catalunya la gran majoria d’escoles de disseny han homologat o estan en procés d’homologació d’aquest grau, i imparteixen o impartiran de forma imminent els estudis de disseny de forma reglada segons Bolonya. Les que no han iniciat aquest procés crec que fan tard i que perdran competitivitat.
Fins aquí tot sembla fantàstic i perfecte, però com sempre tot té la seva part fosca. Sense dubtar de la gran qualitat de les escoles de disseny privades existents a Catalunya, demostrada amb anys i anys d’experiència formant dissenyadors de reconegut prestigi, em sorprèn que cap universitat pública hagi plantejat una alternativa pública que permeti estudiar disseny a joves que no tinguin el poder adquisitiu necessari per matricular-se a les privades, i que comporten que estudiar disseny sigui difícilment accessible pels estudiants d’origen més humil. Desconec el procés per implantar uns nous estudis dins d’una estructura universitària, però estic convençut que si algun ens es decidís a ofertar-los obtindria un bon nombre d’alumnes fàcilment, ja que la demanda d’aquests estudis està fora de tot dubte.
Aquest és un dels problemes que trobo, l’altre va per una altra banda. Sorprenentment una de les coses que el Pla de Bolonya no ha deixat clares –no m’entra al cap com es pot crear un pla que capgiri els estudis universitaris de dalt a baix i que no ho hagi tingut en compte- és el que passa amb els estudiants que han finalitzat els seus estudis abans que s’implanti el Pla. Parlant concretament dels dissenyadors aquests tenen estudis fins ara no reglats, de manera que els ja titulats es queden dins d’un buit legal intolerable. La solució més raonable és l’homologació automàtica dels seus títols –o amb un petit mòdul d’unes poques assignatures que afegeixi les matèries que calguin per completar els seus estudis- ja que ningú té la culpa d’haver nascut als setanta o als vuitanta per haver de competir en desavantatge respecte els més joves.
A més, molts d’aquests professionals titulats des de ja fa anys són actualment professors dels més joves, tenint la situació paradoxal que els professors no tenen el títol necessari legal per tal d’impartir uns estudis de grau, però no per mandra, sinó perquè el títol no existia, mentre que els seus alumnes l’estan estudiant i sí que l’obtindran. La sola situació –real, no és un malson, ja que s’està donant ara mateix- de que les escoles de disseny contractin professionals graduats d’altres disciplines per tal de que puguin donar classes als estudis de grau mentre fan fora els professors de disseny de tota la vida –alguns d’ells boníssims- em sembla d’un surrealisme intolerable.
Un cop s’ha acomplert el més difícil que és l’homologació, cal no relaxar-se gaire perquè hi ha temes importants per resoldre i molta feina per fer.
