El procés creatiu del disseny

Sovint es pensa que el disseny és un accessori, una cosa que s’afegeix quan un objecte, un interior d’un local, o un grafisme (per citar alguns exemples entre milers de possibilitats que s’estenen al món de la moda, al de l’automoció o fins i tot al de l’arquitectura) ja està més o menys desenvolupat i que fa que aquest sigui més atractiu estèticament.
Doncs no, vull continuar la meva croada contra la idea del disseny-superficial, demostrant que aquesta idea és completament falsa. En aquest article explicarem com pot ser un procés de disseny més o menys arquetípic perquè els que comencen o els que s’ho miren des de fora s’introdueixin en la metodologia d’aquesta disciplina. No es tracta d’una metodologia rígida en absolut, més aviat és un punt de partida per trobar la pròpia manera de fer. Les fases de què parlarem sovint es troben diluïdes entre elles, o segueixen ordres diferents donant-se de forma paral·lela.
El primer pas per realitzar un disseny ben fet és el de fer una investigació prèvia, una investigació de caire quasi científic, sobre el que està ja fet i els recursos/solucions necessaris per fer-ho, també del que realment necessitarà l’usuari tipus del futur disseny i de la tendència que es preveu que seguirà el mercat d’allò que es vulgui dissenyar. Si es treballa per una gran empresa aquesta fase es realitza normalment en col·laboració amb el client, però siguin qui siguin els actors principals de la investigació el resultat ha de ser el mateix.
Així, la teoria indica que el punt de partida ideal per un dissenyador abans de començar un projecte serà sempre el domini de la situació actual, de manera que quan comenci a treballar tindrà més possibilitats de crear una cosa diferent a les altres, i també idealment, millor des de tots els punts de vista, des de l’estètic fins al funcional.
A partir d’aquí comença la fase més creativa del projecte, la generació d’idees. Cada dissenyador o equip de dissenyadors té el seu mètode i tots són igualment vàlids. El que ens interessa és que al final d’aquesta fase es tingui definit d’una forma més o menys clara com volem resoldre el nostre projecte, ja sigui mitjançant croquis, textos, etc. cadascú pot utilitzar el seu llenguatge. Posteriorment es podran continuar prenent decisions respecte al projecte (no és una cosa exclusiva de la fase de generació d’idees) però sol ser cert que quan més treballada estigui més fàcilment realitzarem un disseny encertat.
Ara haurem de portar a la realitat les idees que han sorgit durant les etapes anteriors. A la pràctica aquesta fase és la que més s’allarga de totes. Aquí ens trobarem per exemple amb problemes del tipus: no podem aconseguir que el material escollit no se’ns decolori, els recursos que volem utilitzar són massa cars per al nostre client, la tecnologia escollida no està consolidada al nostre àmbit territorial, etc.
Dins d’aquesta fase el dissenyador ha d’utilitzar les tècniques de la seva professió: des del domini de les eines informàtiques, la realització i la interpretació de plànols, coneixements de materials i de processos productius, etc. No hem de donar més importància del compte a aquesta fase, només la que es mereix. No s’és un millor dissenyador per tenir un nivell excel·lent utilitzant l’ordinador o per tenir unes grans habilitats per al dibuix. Tot això no són més que eines que el dissenyador utilitza per dissenyar, no són el disseny en ell mateix. Ha de quedar clar, però, que quan més gran en sigui el domini, més versatilitat, més possibilitats tindrà el dissenyador de cara a realitzar la seva feina, i més fàcilment podrà expressar les seves idees, ja que el disseny en part no deixa de ser una forma més de comunicació.